Art

Alfabet de la plàstica

L'espai ÀcenMètresducentredumonde aposta per la pintura amb una exposició col·lectiva d'obres del seu fons

27.06.2017 | 07:15
Alfabet de la plàstica
Exposició col·lectiva - Espai d´Art Àcentmètresducentredumonde, Perpinyà. Avda. de la Gran Bretanya, 3 H - Del 23 de juny a l´1 d´octubre -  Tots els dies de 15 a 19h. Diumenges i festius obert.

Demà farà exactament un any que el Centre d´Art de Perpinyà (el privat; l´altre, el públic, segueix sense fer honor al seu nom) va presentar una exposició col·lectiva que, en principi, havia de servir per pal·liar la manca d´oferta cultural que sol afectar, amb major o menor mesura, a les poblacions sense sortida directa al mar. La qüestió és que no es tractava de la típica «col·lectiva d´estiu» per diverses raons. La primera —i més important— era fruit de l´excusa escollida. O, potser millor, de la seva absència: els responsables de l´espai van tenir-ne prou agafant les primeres dues lletres de l´abecedari a l´hora de seleccionar els artistes que integraven la mostra, és a dir, que la confiança en la coherència i qualitat del seu fons els permetia assumir la temeritat de prescindir de les habituals fórmules camuflades rere una munió de pròtesis conceptuals. Ni més ni menys: «A i B» era el lacònic títol que aixoplugava a autors tant diferents com Camilla Adami, Valerio Adami, Rafael Armengol, Georges Ayats, BEN o Manuel Boix, entre altres.
Amb tot, rere el gest prosaic que suposava assumir un criteri purament alfabètic s´amagava quelcom força més transcendent que, de fet, és el que podia acabar posant contra les cordes a tots aquells que encara no accepten la vigència de la pintura com a llenguatge contemporani, començant per les institucions artístiques (no totes) i acabant per la crítica especialitzada (no tota). Per entendre´ns: per més que una part important de la crítica eviti parlar de pintura parapetant-se rere l´assortiment d´excuses més variat i sense tenir en compte, d´entrada, que el problema no és de la pintura sinó d´una mirada «postauràtica» que s´ha divorciat de tot allò que impliqui manufactura, per més, com dèiem, que la crítica eviti parlar de pintura, aquesta persevera en la mesura que la seva existència està lligada a la necessitat expressiva més immediata i, justament per això, irrenunciable.

Potser per això, i animats per la vitalitat del seu fons d´art, els responsables de l´espai nord-català han decidit tirar pel dret i reivindicar la pintura més enllà d´una ordenació alfabètica que, per altra banda, li és completament aliena. L´aposta no pot ser més arriscada, en especial per la seva naturalesa absolutament heterogènia i per l´assumpció indissimulada d´un discurs on, més que parlar de pintura, caldria parlar de plàstica. Ens referim a quelcom difícil d´explicar però il·luminat a la perfecció per autors com Mark Rothko. La cita prové dels seus manuscrits (lectura obligada): «La plasticitat [en pintura] s´aconsegueix mitjançant una sensació de moviment , tant cap a l´interior de la tela com fora a l´espai anterior a la superfície del quadre. En realitat, l´artista convida l´espectador a fer un viatge dins l´àmbit de la tela: aquest ha de moure´s amb les formes de l´artista, cap a dins i cap a fora, per sota i per sobre, en diagonal i en horitzontal. [?] Aquest viatge constitueix l´esquelet, el marc de la idea; ha de ser, per ell mateix, suficientment interessant, sòlid i estimulant». O, dit d´una altra manera: la plàstica és la manera «natural» que té la pintura de transcendir-se.

Oscar Wilde, per portar a col·lació un autor perfectament allunyat del pintor nord-americà, tenia clar quin eren els límits de l´invent: «Tot art és, a l´ensems, superfície i símbol. Aquells que volen recercar dessota la superfície ho fan per llur compte i risc; aquells que volen comprendre els símbols ho fan per llur compte i risc». Ni més ni menys: «allò que l´art, en realitat, emmiralla, és l´espectador, i no la vida», opinava el pare irlandès de Dorian Gray. Ras i curt: l´exposició del centre d´art de Perpinyà serveix per recordar-nos, com diria Marshall McLuhan, que el medi és el missatge. Però no només el medi: de la mateixa manera que el silenci forma part de la música (de fet, la fa possible), també és fonamental tot allò que succeeix més enllà dels límits físics del quadre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema