Galeria Miquel Alzueta, Casavells. Palau de Casavells - Del 22 de juliol al 19 d´agost. Dissabtes d´11 a 14h. i de 17 a 20h. Diumenges d´11 a 14h.

Si algú li hagués explicat a Nietzsche que, un segle llarg després de la seva mort, els déus i les religions no només no haurien desaparegut sinó que seguirien, amb energies renovades, encadenant els homes a l´avern de la superstició (empenyent-los, de passada, a alguna de les múltiples versions contemporànies de la Guerra Santa), s´hauria posat les mans al cap o, potser millor, hauria sospirat amargament davant el «fracàs» del seu projecte filosòfic i emancipador. El missatge del pensador alemany, aparentment senzill, resultava inacceptable per a uns éssers que necessiten viure tutelats: es tractava, deia Nietzsche, de renunciar (menystenir) al cel i als seus déus amb la temerària aspiració d´assolir una felicitat únicament terrenal. Més enllà del bé i el mal ressonaria el tràgic cant del món que és un si a la vida que emana de les profunditats per «vagar a través de tots els tipus de dolor i, estimant-los, perfeccionar el seu propi sofriment» (les paraules són del malaguanyat Wackenroder); unes profunditats tenebroses de les que emergeix com un espectre el rostre ocult de l´individu, la seva veritable cara, la que porta inscrita el signe inequívoc de la soledat...

Ens trobem, per exemple i salvant les distàncies cronològiques, en el món de Goya: les misses negres, els sàbats perversos, l´aquelarre del món, els monstres desvetllats o el gos que malda per no ofegar-se en un magma informe que és matèria en estat pur (síntesi prodigiosa de tota una iconografia de l´esforç), posen contra les cordes l´espectador poc avesat a la visió directa ja no del món sinó de tot allò que hi ha al seu darrere (Lévinas deia que mesurem la llum per la quantitat d´ombra que desplaça). És en aquest mateix espai tenebrós on se situaria la pintura de l´artista de Santander Miguel Macaya. Justament per això, més que mai resulta absurd parlar de pintura figurativa o abstracta: la figura isolada (cossos en un buit molt ple) cedeix el protagonisme a la pulsió, a la forma precària i vaporosa, als contorns diluïts, a les imatges hieràtiques de personatges atrapats literalment pel seu entorn; es tracta d´animals —gos, zebra o pingüí, quelcom indiferent més enllà de l´anècdota— que, de la mateixa manera que l´home, han oblidat quina és la seva relació amb un «exterior» sempre problemàtic i aparent. La direcció introspectiva, en aquest sentit, és una constant subratllada, a vegades, per signes evidents: els ulls són pous de foscor que ens projecten cap a l´interior mentre que diferents pròtesis en palesen l´aïllament.

I és que, en darrera instància, accedir a Macaya implica copsar la dialèctica entre la llum i la foscor (visió-ocultació) omnipresent en els seus plantejaments. La lliçó de la pintura clàssica (Goya o Velázquez, però també Zuloaga o Borremans) hauria estat apresa: la llum és matèria mentre que la foscor és simplement la seva absència. De manera anàloga, la soledat de la qual parlàvem implica recolliment envers el món però també en relació amb la resta de congèneres: els personatges de Macaya, fins i tot les seves natures mortes, són volums isolats, oasis d´aparença depauperada perduts enmig d´un univers erm i d´aparença bituminosa.

Pintor de grans recursos tècnics capaç d´explotar la dimensió més genuïnament plàstica de la disciplina, insisteix en uns temes i en uns plantejaments que, amb el temps, han esdevingut una marca que pot ser identificada de manera immediata. No cal dir quins són els riscos associats a l´estil i als territoris on el creador se sent confortable: avui per avui, Macaya segueix abismant-nos amb la seva singular capacitat de fendir la fosca.