Quan va néixer la Kimuku, el paritori es va omplir de música. Era Corcobado, en la versió de Joan Gilberto i Stan Getz. La font de l'àudio era la recent nascuda. El metge es va sorprendre davant el fade out, aquell efecte del volum de la cançó que va disminuint a poc a poc fins a desaparèixer per complet. La Kimuku havia arribat al món amb el poder del so, amb l'habilitat de produir des de les seva oïda ones melòdiques i rítmiques amb la seva pròpia playlist incorporada. Es tracta de l'inici de Fade Out, la magistral novel·la de l'escriptora argentina Tatiana Goransky. Quan la idea li va arribar, segons explica, estava ficada de ple en el món del tango de Buenos Aires per escriure des d'allà la seva pròxima història. Va ser llavors quan va escoltar, de la seva parella de milonga portenya d'aquella nit, el terme Emissions Autoacústiques Espontànies. Terme d'un fenomen estrany però real: un cinquanta per cent de la població emet un so des de l'anomenada «oïda intern».

La multifacètica Tatiana Goransky és, a més d'escriptora, cantant de jazz, de manera que la història va calar en ella com un dictat. Què passaria si, en lloc de petites emissions, fos música de veritat el que es desprengués de l'oïda d'un ésser humà? D'allà, en aquella milonga, va néixer el germen de Fade Out, la història de tres personatges principals, àvia, filla i neta, que comparteixen un do similar. Tres generacions que traçaran les seves vides a través de la música i la cerca del silenci.

«Durant el temps que vaig estar escrivint Fade Out vaig escoltar duets. Volia entendre el valor de l'harmonia, desentranyar els mecanismes d'aquelles parelles», explica l'escriptora al respecte de quina és la seva pròpia playlist incorporada. «Els duets musicals són la posada en escena de la vida mateixa, en el cas que poguéssim entendre-la com una vida compartida i en equilibri interessant», assegura Tatiana Goransky qui, com Kimuku a la versió literària, no deixa d'emetre històries.

Que el títol del llibre és una trama li ho han dit diversos lectors, fins i tot el periodista que l'entrevista a Barcelona: en lloc de dir-se Fade Out, una música que acaba, hauria de fer menció a una música que comença en el lector, i que no l'abandonarà quan acaba el llibre, fusió de milers d'històries, àmbits, vides, cultures, que s'entrellacen per crear, amb una habilitat creativa total, una història única.

En el suposat cas que tots emetéssim música, quina seria la de Borges? I la de Catalunya?, sorgeix com a pregunta en l'entrevista. «Borges no sabria quina música emet i Catalunya tampoc. És el que té de suggeridor la idea que siguin Emissions Otacústiques Espontànies: rebel·len el que passa per dins, no s'escullen i són difícils (o impossibles) de dissimular. Un individuu no funcionaria igual que una societat. S'hauria d'escoltar l'inconscient col·lectiu català. Seria molt interessant, sobretot en aquests temps».