L´Abadia de l´art

Ho explicàvem no fa massa a propòsit d´un equipament municipal que encarnaria l´exemple contrari del que ara ens ocupa: dotar de personalitat un espai expositiu hauria de ser, en darrera instància, l´únic objectiu irrenunciable per als seus programadors... Volem dir que hom pot anar a determinades sales de cinema, donat el cas, sense saber quina pel·lícula fan o, en un nivell més prosaic, a restaurants sense necessitat de mirar la carta: d´això se´ns diu confiança. Es tracta d´un pacte tàcit que tolera malament les excepcions: al menor indici de manca de criteri, cal renegociar-ho tot a partir de zero, entre altres raons, perquè les dinàmiques erràtiques solen dirigir-se, amb pas ferm, directes al desgavell.

Es tracta d´una lliçó aparentment senzilla però que sol resistir-se a nombrosos programadors municipals, especialment quan la naturalesa del seu càrrec és política o estrictament funcionarial (aprovar unes oposicions no et converteix, per art de màgia, en especialista en tots els àmbits). Per això és tant important saber delegar: la única condició que va posar Gerard Sala (Tona, 1942) a l´hora d´exposar al remodelat claustre de l´Abadia de Sant Joan de les Abadesses va ser, ras i curt, la d´exigir continuïtat i coherència. Ell mateix, Catedràtic de Pintura a la Facultat de Belles Arts de Barcelona i amb estudi a la localitat ripollesa, s´oferia per coordinar el projecte: «L´any 2010 —explica—, em van proposar que inaugurés el remodelat claustre de l´Abadia amb els meus darrers treballs. Vaig acceptar només si es comprometien a vetllar perquè la qualitat mitjana de les exposicions fos sempre acceptable. Gràcies a la complicitat de diverses persones i de Montserrat Tallant, Regidora de Cultura de l´Ajuntament, vàrem poder iniciar un projecte que encara perdura». I encara més: no només s´ha mantingut sinó que, amb els seus set anys de vida, s´ha anat consolidant fins a convertir-se en un dels principals referents al nord del país: «Al començament —conclou l´artista— vaig dirigir-me a persones properes a qui no calia convèncer de res. De mica en mica, i malgrat algunes excepcions puntuals, l´augment de prestigi va fer que fossin els mateixos artistes els que volguessin venir: la coherència sempre es retroalimenta».

Per entendre´ns: a banda del mateix Sala (la seva pintura és com un sismògraf poètic capaç de detectar els ritmes subterranis que animen el paisatge), a l´espai de Sant Joan de les Abadesses hi han passat creadors fonamentals com Assumpció Mateu, Mayte Vieta, Francesc Artigau, Alfonso Alzamora, Pep Admetlla, Glòria Muñoz, Niebla, Quim Domene, Jordi Isern, Isidre Manils i un llarg etcètera amb figures igualment destacables. De fet, n´hi ha prou veient quina és la proposta actual: des del passat 22 de juliol, Xavier Escribà (París, 1969) hi exposa una selecció de les seves singularíssimes pintures-pell: capa rere capa, es tracta de treballs que es construeixen gràcies al temps i als pigments, a la duració entesa com a suma de moments plàsticament significatius; cada obra «acabada» (concepte imprecís però necessari) conté moltes altres obres que l´artista ha anat sumant o sedimentat gràcies a la seva mirada constructora i el seu afinat gust per la pintura. I és que parlar de la feina d´Escribà només és possible si hom és conscient de la dimensió sensitiva del fet plàstic: a mig camí entre l´escultura i l´experiència quasi gastronòmica, una pintura d´Escrivà és quelcom que s´afirma més com a objecte que no pas com a representació i, al mateix temps, transcendeix la pura objectualitat.

L´Abadia acull quatre exposicions l´any que aporten la dosi mínima d´art que necessita un territori mancat d´infraestructures culturals. Personalitats com la de Sala, juntament amb la col·laboració de la Fundació Vila Casas, ens recorda que assumir la nostra parcel·la de responsabilitat fa que esdevinguin reals iniciatives que semblaven improbables.