Des d' Excalibur de John Boorman que ningú abordava la llegenda del rei Artur des de la seva faceta més sobrenatural; és més, gairebé totes les versions posteriors a aquell magnífic film han volgut explorar els fonaments històrics del mite. Guy Ritchie és l'encarregat de dur a terme aquesta al·lucinada adaptació que en algunes coses s'assembla al seu díptic sobre Sherlock Holmes.

El cinema de Ritchie no és una ciència exacta, però resulta inevitable deixar-se seduir pel seu estil agressiu, anacrònic i a estones fins i tot innovador. Rey Arturo: La leyenda de Excalibur no és una excepció. Si bé és veritat que no explica res de nou i algunes solucions narratives i visuals són un pèl òbvies (sobretot, perquè el cineasta porta rodant-les des del seu debut), la pel·lícula encerta en un to de delirant irreverència que no agradarà a tothom. Potser per això ha punxat considerablement als Estats Units.

Rey Arturo: La leyenda de Excalibur explica, des d'una perspectiva moderna i suprimint part de la mística emprada per Boorman, com Artur pren consciència que és l'hereu legítim del tron, el seu entrenament per convertir-se en un Cavaller i, sobretot, com li canvia la vida a partir del moment que treu l'espasa de la pedra i descobreix els seus poders sobrenaturals. Les escenes de lluita amb l'espasa, que a estones semblen extretes d'un pèplum dels anys 80, són el millor d'un film que reuneix un esplèndid repartiment format per Charlie Hunnam, Jude Law, Eric Bana, Hermione Corfield, Djimon Hounsou, Geoff Bell, Aidan Gillen, Michael McElhatton, Annabelle Wallis i la catalana Astrid Bergès-Frisbey. Per cert, que aquesta havia de ser la primera entrega d'una trilogia, i per aquest motiu no apareixen personatges clau en l'imaginari artúric com Lancelot o Ginebra.