La veritat dels cossos

Avui (19h) es presenta «gynaikes» al claustre de l´hospital, una proposta fotogràfica de miquel abat

01.09.2017 | 07:09

miquel abat
Claustre de l´Hospital de Torroella de Montgrí. Carrer Hospital, 2 H De l´1 al 29 de setembre. Diari de 10 a 19,30h.


En cas d´existir, les ànimes emanarien dels cossos. La qüestió és que, amb ànima o sense, la carn s´expressa amb una claredat que, per culpa de les rèmores intangibles (ànimes, esperits i tota mena d´energies i forces aglutinadores d´origen desconegut), no aconseguim llegir ni, en el fons, percebre: «La carn fa carn», proclamava Papasseit des de la seva modesta talaia vital, un poeta notable (no excel·leix com Foix o Carner) que mereix transcendir pel seu sensualisme desacomplexat i per la mirada amiga amb la que escrutava les coses. La correcció política desaconsella la forma (escorça, superfície) mentre vindica, sense massa convicció ni arguments seriosos, l´atenció a un contingut que pot no existir o, en cas de ser «real», resultar indissociable del continent visible (com a mínim, d´entrada). Per no perdre el fil: la idea és que, en sentit estricte, fotografiar un cos solament vol dir fotografiar un cos. La resta, insistim, emanaria de la superfície.
La única manera d´accedir a l´ànima és deixant-la tranquil·la. Aporrejar la porta per entrar a una casa és propi d´estafadors i de venedors d´enciclopèdies o d´esglésies a la carta: el triomf del judeocristianisme (i de la majoria de religions) necessita, com a condició prèvia, la derrota de la carn. Lluny queden aquelles reflexions d´Omar Khaiam (llegir els Rubaiat és un deure ineludible), de Santa Teresa (més enllà del tòpic) o, per exemple, del Beat Heinrich Seuse («Si bé l'escorça és molt amarga, el fruit és d'exquisida suavitat i dolçor»): acceptar la veritat dels cossos implica aprendre a mirar-los directament, sense filtres ni pròtesis ideològiques que n´alterin l´estricta literalitat. En aquest sentit, la fotografia segueix vindicant-se com el mitjà més idoni a l´hora de certificar presències. De fet, el seu origen està indissolublement unit a una particular alquímia de la llum i la plata que n´ha condicionat, fins avui, la percepció que en tenim. És a dir: el naixement de la fotografia només va ser possible quan els químics van descobrir la sensibilitat a la llum dels halurs de plata i, de manera anàloga, que era possible captar i imprimir directament els rajos lumínics emesos —o rebotats— per un cos qualsevol. Com diu Barthes: «La Foto és literalment una emanació del referent. D´un cos real, que es trobava allà, han sortit unes radiacions que vénen a impressionar-me a mi, que em trobo aquí; importa poc el temps que dura la transmissió; la foto de l´ésser desaparegut ve a impressionar-me de la mateixa manera que ho farien els rajos diferits d´un estel. Una mena de cordó umbilical uneix el cos de la cosa fotografiada a la meva mirada: la llum, malgrat ser impalpable, és aquí un mitjà carnal, una pell que comparteixo amb aquell o aquella que han estat fotografiats». L´alquímia de la gelatina de plata hauria sobreviscut al sisme «digital».
Expliquem tot això per posar en valor projectes com Gynaikes, de Miquel Abat: deixant de banda els seus aspectes més anecdòtics (la coartada mitològica i el simbolisme un xic de manual), destaca la seva capacitat per encarnar un inventari de cossos i mirades que, per descomptat, també suposa una picada d´ullet a algunes de les pràctiques fotogràfiques contemporànies més reeixides i suggerents. Ens referim, és clar, al treball d´autors com l´holandesa Rineke Dijkstra, Christian Boltanski o, molt especialment, Richard Avedon, és a dir, autors que han vist en el rostre, en la seva frontalitat estàtica, en la manca deliberada de referents externs (paisatges neutres en el cas de Dijkstra, blanc i negre per Boltanski i Avedon) una manera d´aproximar-nos a la història general continguda en la multiplicitat d´històries particulars. Sigui com sigui, Abat opta per una certa «impuresa» que l´atansaria més a autors com la camaleònica Cindy Sherman o l´inabastable Araki Nobuyoshi: la idea, en darrera instància, és que els cossos són indissociables no tant de les seves ànimes com del conjunt de disfresses i màscares que utilitzen per dissimular-se.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema