Art per a tots els gustos, es podria titular una crònica que volgués sintetitzar en un enunciat breu què passa a Girona durant les escasses dues setmanes que duren les Fires de Sant Narcís; aquesta crònica, tanmateix, es trobaria amb l'enorme dificultat de posar a dins d'un mateix sac propostes que, com a màxim, comparteixen el seu caràcter expositiu. Parlem de mostres d'artesania, d'iniciatives cíviques de regust moralitzant, de projectes inclassificables, de les tradicionals exhibicions de pintura i dibuix o, també, d'assajos visuals extraordinàriament rigorosos: tot plegat dibuixa un mosaic heterogeni que garanteix que cap gust, per refinat o excèntric que sigui, passi per la ciutat sense satisfer la seva necessitat de cultura visual.
Sigui com sigui, hi ha tres o quatre propostes que sobresurten per sobre del guirigall generalitzat, com dèiem, gràcies al seu rigor i densitat conceptual. Destaca, en aquest sentit, l'exposició que el Museu d'Art de Girona dedica a l'Assemblea Democràtica d´Artistes de Girona, un projecte de l'Historiador de l'Art Narcís Selles que, d'alguna manera, tancaria un periple iniciat l'any 1999 amb la publicació d'Art, política i societat (en la derogació del franquisme), un llibre que assumia, sense dilacions ni reserves, l'àrdua tasca d'escodrinyar el nostre passat més recent.
En qualsevol cas, la mostra que posava els autèntics fonaments de l´exposició que actualment es pot veure a Girona la va acollir, el passat 2012, el Museu d'Història de la mateixa ciutat:Grup Praxis 75 (1975-1990), una guerrilla comunicativa, reivindicava les figures de Lluís Bosch Martí (Girona, 1941) i Bep Marquès (Girona, 1943 - 2013), dos activistes moguts per la «necessitat» més que no pas per la «voluntat».
I és que, en el complex i conflictiu procés de derogació del franquisme, l'alternativa que ells materialitzaven s'endevinava especialment efectiva gràcies a la frescor dels seus plantejaments (que es traduïen en una ingent producció gràfica) i a l´entramat de relacions que van aconseguir habilitar. La seva participació en la fundació de l´Assemblea Democràtica d´Artistes de Girona (1976-1978) —més coneguda per les seves sigles: ADAG— va ser fonamental de cara a comprendre´n la futura orientació.
Per entendre'ns: ADAG (autoorganització, lluita simbòlica, pràctica social 1976 - 1978) arrodoniria el paisatge descrit a Art, política i societat de la millor manera possible, és a dir, servint-se d'un prodigiós desplegament documental i d'una magnífica posada en escena fruit de la col·laboració que el comissari, el mateix Selles, ha mantingut amb antics integrants del grup (com Enric Ansesa o Montserrat Costa) i, en especial, de l'afinada sensibilitat de l´artista Marcel Dalmau, responsable del disseny gràfic i expositiu.
L'altra cita ineludible és a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona: la IX Biennal d'Art exhibeix múscul gràcies a un currículum històric de premiats envejable que compta amb noms com Xavier Escribà i Pep Aymerich (2006), Núria Güell (2008), Job Ramos (2010) o Manel Bayo (2013)... Les dues darreres edicions haurien servit, en canvi, per fer justícia històrica o, potser millor, per certificar la trajectòria d´autors tan incontestables com Quico Estivill i Àlex Nogué que tindrien en comú la capacitat per adoptar registres poètics sense que això comporti pèrdua de densitat conceptual.
L'any 2015 va ser el d'Estivill perquè el jurat va tenir en compte «la formalització de l'obra, capaç d'integrar en una mateixa unitat de sentit elements escultòrics, fotogràfics i instal·latius»; així mateix, deien, «s'ha valorat la dilatada trajectòria de l'artista i la coherència mantinguda al llarg dels anys». Exactament el mateix podria escriure´s a propòsit d'Àlex Nogué: amb ell es certifica la renovació d´una iniciativa institucional que mereix seguir creixent.
Parlàvem de tres o quatre cites ineludibles. Arrodoneixen el periple artístic dues mostres directament vinculades al Bòlit Centre d´Art Contemporani. A La Rambla, el magnífic treball portat a terme pels mataronins Domènec i els integrants de Mapasonor (Jerusalem + ID) no només ens parla de Jerusalem i de la situació palestina: analitzar amb profunditat l´exemple contemporani més flagrant de violència suspesa i d'ocupació (legal per a alguns i immoral per a la resta) ens pot ajudar a impugnar un passat que, en el fons, conté l´únic antídot capaç d'imprimir un canvi de dinàmica en la nostra història de violència. Als antípodes, trobem el viatge introspectiu que l'artista Jordi Isern situa a les profunditats del Refugi Antiaeri: aquesta mostra és a la segona part d´una trilogia titulada Origen (el primer capítol, anomenat Recorda d´on vens, va ser exposat el juny passat a la Cisterna del Museu d´Història; la tercera part, Recorda on vas, s'exposarà al Museu de la Garrotxa d'Olot del febrer a l´abril del 2018 com a final del cicle d´itinerància Exposicions Viatgeres de la Diputació de Girona).
Doncs això: quatre propostes que, d´alguna manera, serveixen per pal·liar el soroll del món.
