Bòlit, Centre d´Art Contemporani, Girona. Plaça del Pou Rodó, 7-9 H Fins al 7 de gener. De dimarts a dissabte d´11 a 14 h i de 17 a 20.30 h. Diumenges i festius d´11 a 14 h.

Poques vegades les notícies bones arriben de dos en dos. La primera, té a veure amb el trasllat del Bòlit al què havia estat l´antiga seu de la Fundació Espais. Carme Sais, directora del centre d´art, n´és plenament conscient: «L´equip del Bòlit -confessa- se sent orgullós que la seva nova seu sigui on abans hi havia la Fundació Espais ja que, d´aquesta manera, recuperem un patrimoni d´art contemporani que havia desaparegut del domini públic, com ara l´espai expositiu i el fons de biblioteca i arxiu de la Fundació Espais». I encara més: «Justament per això, el nou equipament, tot i que serà la nova seu i domicili del Bòlit, Centre d´Art Contemporani de Girona, preservarà trets identitaris de la Fundació Espais a mode d´homenatge i en deixarà testimoni en forma de monument. És el cas d´un dels logotips de façana que es deixarà vist i s´hi afegirà una placa on es descriurà breument la funció feta i la cronologia de la Fundació». Incorporar la memòria d´Espais al relat contemporani era una assignatura pendent que no podia seguir essent ignorada sense deslegitimar, precisament, el present i el futur de les nostres institucions artístiques.

La segona bona notícia, òbviament, és la possibilitat de retrobar la millor versió de Mayte Vieta (Blanes, 1971) a prop de casa. No és que hagués desaparegut, però si que havia desaccelerat una presència que, al llarg de la primera dècada del nou mil·lenni, gairebé era aclaparant (la mitja dotzena llarga d´exposicions que va protagonitzar el 2010 l´haurien situat al capdamunt d´un hipotètic rànquing de prolificitat). Amb tot, darrerament Vieta s´ha dosificat i, de manera anàloga, ha essencialitzat un discurs que, de fet, mai havia estat superflu o banal: la seva relació amb la imatge parteix d´un sentit de la transcendència que troba en el replegament subjectiu el punt de partida per explorar aquelles velles qüestions destinades a recordar-nos, com diria Blaise Pascal, la nostra insignificança. Ens referim al temps, per descomptat, i als seus inevitables estralls («€ha pasado el tiempo / y la verdad desagradable asoma: / envejecer, morir, / es el único argumento de la obra», va concloure Gil de Biedma a No volveré a ser joven). Però Vieta -i en aquest sentit la seva obra no és una vanitas- no només s´interroga sobre la temporalitat: la seva figura és la d´una dona d´aigua que ens arrossega a les profunditats amniòtiques d´un lloc on la flotació aconsegueix derogar l´esdevenir (d´això es queixava Søren Kierkegaard: «En el món sóc capaç de nedar, però resulto massa pesat per a la flotació mística»).

Encertava de ple, per tant, el prologuista del catàleg Martí Peran (per a una mostra de referència realitzada, el 2014, a l´Espai VolART de Barcelona) quan encetava la seva reflexió a propòsit de Vieta citant a John Milton -poeta de la pèrdua- i, al mateix temps, quan ens recordava que la pobresa d´experiència «és l´apoteosi de la banalitat». D´això es tracta: a diferència del Jo transcendent de Vieta -en el sentit que aspira a la suspensió temporal-, les exigències del Jo sotmès als imperatius del desig són, sense anar més lluny, el motor econòmic del nostre sistema capitalista. No escoltem als poetes romàntics -Milton, Blake, Wordsworth, Coleridge...- ni, més proper encara, al controvertit Freud: el nostre preuat Jo és precisament el resultat d'una escissió, d'una separació d'aquella «comunió amb el tot» que el pare del psicoanàlisis va denominar -prefigurant les metàfores líquides que avui s´han posat de moda- «sentiment oceànic»; un sentiment, per cert, que té la seva arrel primera en l'estat prenatal, en la dolça i càlida flotació amniòtica de la que parlàvem. Una experiència abissal.