Editorial Atalanta publica l'antologia El lector decadente , seleccionada i prologada per Jacobo Siruela i Jaime Rosal, compila en les seves pàgines una delicada i acurada recopilació de textos d'autors que van de Boudelaire a Crowley i Barbey, passant per Huysmans o Wilde.

matías crowder

França viu hores convulses, presa de la decepció de finals de segle XIX. Després de la caiguda de Napoleó III i la proclamació de la Tercera República, el país sembla atrapat per l'estancament. Sorgeix un sentiment de frustració moral que es reflectirà en la literatura cap de siécle per una sèrie d'autors disposats a trencar amb la tradició del naturalisme. Quan la crítica els designa pejorativament com «els decadents», en comptes de rebutjar l'apel·latiu, l'accepten, prenent-lo com a bandera.

En realitat, els venia com anell al dit. Ja que la suposada decadència era el reflex de tota una època que només ells s'atrevien a explicar. «Religió, costums, justícia, tot s'ensorra, o millor: tot pateix una transformació formidable», comentaria Anatole Baju al diari Le Décadent litteraire et artistique (1886). Per afegir: «La societat es descompon sota l'acció corrosiva d'una cultura deliqüescent».

Van seguir Baudelaire, Valéry els va definir com «artistes ultra refinats» i, més enllà del nom, van ser els moderns i renovadors de la seva època: entre ells, els que l'antologia reuneix, a més de Baudelaire, Gautier, Ducasse, Huysmans, Villiers de L' Isle-Adam, Bloy, Schowb, Mallarmé, Mirbeau, Lorrain, Wilde i Crowley.

Jacobo Siruela, editor d'Atalanta, amb l'escriptor i editor Jaime Rosal, reuneixen una variada i selecta col·lecció dels seus textos a El lector decadente, antologia de vint autors francesos i britànics de finals del XIX. Bretxa d'una generació d'escriptors que en els seus textos semblen reflectir, tot i el pas del temps, cert paral·lelisme amb èpoques presents.

«La gent, en general, pensa que, mentre les tecnologies continuïn avançant i els seus nous profetes segueixin prometent-nos que viurem 120 anys, no vivim en una època decadent sinó en la qual avancem imperiosos al ritme que marquen els avenços del progrés. Sense reflexionar gens ni mica en que aquest mateix progrés que tant ens encisa, -i que en el fons no és més que una contínua reinvenció de nous productes de consum del sistema capitalista- està destruint el planeta, exterminant espècies i canviant el clima», comenta el seu editor, Jacobo Siruela. «El desastre ecològic és profundament decadent, però com que vivim en el món cínic de l'individualisme utilitari, ens ocupem d'altres coses o ens inventem problemes imaginaris per tenir la nostra ment ocupada».

«Els escriptors del decadentisme als quals es refereix la nostra antologia no són interessants perquè es droguin o trenquin les normes morals, això està a l'ordre del dia i és, diguem, una vulgaritat. L'interessant d'ells és que eren uns artistes molt cultes, refinats i alhora plens de gosadia», comenta Siruela. «Per a mi són els primers escriptors moderns que prefiguren les avantguardes del segle XX». Jacobo Siruela imagina portar un d'aquells autors al present. «Avui, començant per Trump, vivim una farsa guinyolesca tan absurda que sembla ficció. Tot es camufla constantment sota el mantell de la postveritat, per seguir pervivint. El cinisme ha assolit unes cotes de desvergonyiment i vulgaritat inigualables».

«El decadentisme és aquest grau de maduresa al qual arriben les velles civilitzacions i que, arribats a un punt, determina el seu curs històric. Només quan vam començar a adonar-nos que una civilització comença a decaure és quan més consciència tenim del que som o hem estat. La decadència és, diguem-ne, una forma de sensibilitat i de maduresa intel·lectual pròpia de societats benestants i envellides», reflexiona l'editor.