Encara hi ha veus a hores d'ara que lamenten el fet que els estudis Pixar decidissin en el seu moment unir-se a la totpoderosa Disney: els arguments (vàlids en part) remeten principalment a la manca de risc i d'originalitat que s'ha esdevingut en aquests darrers anys, talment com si Disney hagués imposat a Pixar unes línies vermelles que no pogués traspassar en benefici d'arribar a un públic com més ampli millor.
Tanmateix, i tot i l'excessiu ímpetu en determinats projectes d'esprémer tot el suc amb seqüeles o preqüeles vàries, el cert és que també hem tingut ocasió de gaudir de veritables obres mestres com Del revés (2015), un fet que demostra que la genialitat i l'afany d'explorar relats arriscats dins la companyia encara hi té cabuda i que, amb la presentació ara de Coco, només fa que confirmar-se. Després d'un minuciós i exhaustiu estudi del que significa la cultura mexicana i tot allò que envolta la celebració del dia dels morts en aquest país per part dels dos directors responsables del film (el debutant Adrián Molina i el ja veterà dins la companyia Lee Unkrich, encarregat de títols tan emblemàtics com Buscando a Nemo o Toy Story 3), la idea de plasmar en imatges animades tot aquest context es va visualitzar a la perfecció en el moment de trobar el fil conductor que esdevindria epicentre de tota aquesta explosió de color, música (ens trobem amb el primer film musical de Pixar) i costumisme que ofereix el relat. D'aquesta manera, a Coco ens trobem amb en Miguel, un nen de dotze anys que té com a somni principal a la vida convertir-se en un gran music i cantant. No obstant, la seva família té absolutament prohibida aquesta expressió artística, ja que el record del rebesavi (famós music que va abandonar la seva llar per viure la vida) encara plana en el la ment de tothom. Miguel, d'aquesta manera, haurà de buscar algun altre camí que el dugui al seu somni, i el trobarà en el moment en què descobreixi, en la festivitat del dia dels morts, que és capaç de viatjar fins al món dels seus avantpassats i descobrir una altra manera d'entendre la vida i, naturalment, gaudir del seu somni musical.
Com no podia ser d'altra manera, Coco ens ofereix un variat ventall de personatges secundaris que aniran modelant les peripècies del protagonista, des d'un gos curt de gambals fins a un esquelet anomenat Hèctor, passant per la besàvia del protagonista -el nom de la qual dona títol a la pel·lícula. A tall d'anècdota, Coco serà el primer film de Pixar que no es doblarà a l'Estat espanyol, ja que s'han conservat les veus de la seva versió mexicana, un fet que ens remetrà a aquells clàssics de Disney que de petits ens sorprenien per l'accent sud-americà amb què parlaven els seus protagonistes.
