Música i vida del dibuix

L´espai tònic ens atansa a la versió més seriosa de joma, un artista conegut per les seves il·lustracions a la premsa

01.12.2017 | 07:08
Música i vida del dibuix

joma
Espai Tònic, La Bisbal d´Empordà. Carrer de ponent, 25 H Fins al 16 de desembre. De dilluns a divendres d´11.30 a 13.30 h i de 17 a 20h. Dissabtes de 17 a 20 h.


Ho va dir una vegada un home que confessava haver passat la vida (la vida d´artista, s´entén) imaginant ninots: «Dibuixant sobre paper, sempre he tingut la sensació que intentava aturar alguna cosa que, en realitat, es movia. Ara, amb l'animació, em passa just el contrari: intento moure una cosa aturada». Estranya confessió: l´anònim ninotaire afirmava estar renyit amb l´estat de les coses o, per dir-ho d´una altra manera, admetia sentir-se impel·lit a moure-les quan s´aturaven (i a la inversa). D´aquella obsessió, d´aquella síndrome de Sísif (el neologisme segueix essent pertinent) se´n podia extreure una lliçó fonamental: només qui brega amb el món (aturant-lo o movent-lo, capgirant-lo, filtrant-lo, sintetitzant-lo o interrogant-lo sense pietat) en pot arribar a saber alguna cosa digna de ser explicada.
I si, en el fons, tot passaria per desdibuixar? La naturalesa del mitjà és essencial: el temps incorporat al grafisme fa possible que l´espectador assisteixi a la gènesi espontània, al periple vital, decadència i mort, de cada producte del dibuixant... Són creacions que apareixen de sobte i se´ns escolen, com sorra fina, entre els dits, o pels ulls, que són com mans o tentacles? Una vegada i una altra la història s´inicia, i es ramifica, a la manera de les fugues de Bach que tant agraden a Joma: el subjecte principal (dibuix) avança (i transmuta) impel·lit per la multitud de veus (o contrapunts) que l´encalcen sense descans.
En aquest sentit, no és agosarat afirmar que els dibuixos de Joma tenen una sonoritat capaç de traslladar-nos al vast territori que s´estén entre la realitat i el desig. De fet, quan l´artista intenta dibuixar la vida també dibuixa, potser sense voler-ho, la mort. O, com segueix recordant-nos la veu fonda de Cernuda, el que l´art actualitza és una existència condicionada pel diàleg permanent entre el món i la memòria: «Canté, subí, / Fui luz un día / Arrastrado en la llama». Per això rere les il·lustracions de Joma s´intueix una història de pèrdues i retrobaments que no deixa de ser l´actualització d´aquella atàvica pulsió romàntica que tant bé va sintetitzar Wordsworth a les seves Insinuacions d´immortalitat en els records de la primera infància: «Ara ja no succeeix com en temps passats; / vagi on vagi, / de dia o de nit, / les coses que solia veure ja no sóc capaç de veure-les». Aquest podria ser, per exemple, el drama d´un refugiat.
Desdibuixar vol dir tornar al blanc, un blanc que fa possible la música (silenci) i la visibilitat (mirada interior). Només des d´aquesta perspectiva «negativa» podrem aproximar-nos a «cegueres blanques» com les de José Saramago, Theo Angelopoulos o la que impedia que alguns carrets fotogràfics fossin revelats: els éssers condemnats a deambular sense rumb enmig d´un erm postapocalíptic (Ensaio sobre a lucidez); els assassinats inenarrables fruit d´una guerra fratricida esdevinguda al cor d´Europa sense que aquesta se n´adonés (Ulisses); o, en definitiva, el drama dels refugiats que els nostres mitjans de comunicació han espectacularitzat amb impudícia, són, els tres casos, exemples de com, paradoxalment, la invisibilitat s´imposa com la única opció lícita —en el sentit de respectuosa— per mostrar allò que, mirat directament, hauria de cegar-nos.
Per entendre´ns: dibuix fet i desfet acompanyat per una música enrunada, traç decidit condemnat a replegar-se, acció i contemplació d´un grapat d´artistes que, com els savis d´abans, s´instal·len en el dubte perquè intueixen que és aquest el lloc on comença i acaba el seu viatge.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema