The Flash s'ha convertit en una de les millors sèries de superherois en emissió. I no només això: la seva aposta per un relat basat en paradoxes temporals l'ha erigit en una signa successora de Fringe. Però la quarta temporada comença a donar símptomes d'un preocupant esgotament.

Després d'una arrencada correcta però tirant a procedimental (és a dir, que es basava en capítols conclusius), aviat els seus responsables van semblar entendre el potencial d'una trama principal contínua. És així com, a partir de l'equador de la primera temporada, es tornava una sèrie molt ambiciosa narrativament, plena de girs imprevistos i una dimensió dramàtica poc habitual en una ficció aparentment juvenil. Això encara es va pronunciar més a la segona i tercera entregues, quan els guionistes s'endinsaven en una adaptació lliure però molt inspirada del còmic Flashpoint. El millor no era només la seva inventiva visual, sinó la seva insistència a donar una aurèola tràgica a la història: per moments aconseguien que semblés que tot acabaria malament, i molt, per als protagonistes.

Però a la quarta temporada tot ha canviat. Com si els seus responsables haguessin decidit que ja hi ha hagut prou patiment, han donat un aire més lluminós a la trama, que ocasionalment flirteja amb el drama però s'ha tornat molt més lleugera. Això ha repercutit negativament en el seu estil, que malgrat preservar la trama contínua (en aquest cas, amb una història força menys estimulant que reincideix en idees ha tractades) sembla haver perdut tota capacitat de sorpresa. Una llàstima, perquè si bé continua essent una bona sèrie, corre el risc de domesticar-se en excés i quedar adotzenada enmig de tanta oferta de superherois televisius. I a més els seus personatges ja ens tenen guanyats, en gran mesura per la gran feina d'uns intèrprets (sobretot Grant Gustin) que mereixen que es recuperi la brillantor dels guions.