Al restaurant informal parisenc Chez Picard la vida transcorre entre xerrades de política i futbol. Els seus clients, habituats a les sobretaules, són part del flux quotidià d'oficinistes que arriben, dinen i se'n van. Seria possible un agrupament de l'esquerra perquè tornés a guanyar les eleccions com en el 36? Tornarà Fontaine a marcar els gols que va marcar al Mundial de 1958? Un dia aquell debat quotidià es veu interromput per un succés particular: el senyor Lambert no apareix. El misteri aviat seria revelat, Lambert ha conegut una dona, i és l'amor, les històries passades de volta, el tema que trenca la monotonia.
Amb 85 anys, Sempé (Bordeus, 1932), la gran figura del dibuix de l'últim segle, autor de centenars de vinyetes tan entranyables com profundes, va obtenir la fama en els seixanta il·lustrant El petit Nicolás, de René Goscinny. Des de llavors, s'ha passat mitja vida disseccionant els costums del món francès de la modernitat. Responsable d'una trentena d'àlbums i d'un centenar de portades de The New Yorker, Sempé torna a les llibreries espanyoles amb El senyor Lambert, un dels seus llibres il·lustrats dels anys seixanta, en una edició que recupera Blackie Books, que ja va llançar l'any passat Marcel·lí.
Com en moltes de les seves tires, l'aparença superficial de El senyor Lambert No obstant això, en aquella quotidianitat que la ploma del mestre recrea, aviat comença a aparèixer un món molt real, on la ficció fa efecte de la mà de petites històries alienes, com la de Lambert, de la qual els comensals es fan còmplices, i amb la qual convertiran aquella vida grisa de dies d'oficina en un dia d'aventura.
Sempé, segons explica en entrevistes, no ho va tenir fàcil. Va créixer en un ambient opressiu i pobre. El seu pare adoptiu, Monsieur Sempé, de qui heretés només el cognom, era representant comercial i la seva mare cosia i netejava.
A casa era més fàcil trobar un paper i un llapis que una joguina cara, situació que el va posar en el camí del dibuix amb el qual delinearía la insignificança de la nostra quotidianitat amb certa barreja d'ironia i tendresa. Goscinny, el qual va conèixer el 1952, va trobar un esperit complementari amb el qual poder donar curs a la seva visió compassiva de la nostra essència com a éssers humans, encara que limitant-se al món de Nicolás i la seva colla. Va ser el 1965, després de publicar els cinc volums, quan Sempé va dirigir el seu llapis i la seva mirada a la vida grisa dels adults. Ho va fer en una obra mestra titulada El senyor Lambert.
La peripècia del senyor Lambert recrea l'imaginari col·lectiu, traient els comensals de l'opacitat, restituint certa vitalitat, com si el record d'amors passats els tornés a la vida, pretext per ressaltar la fràgil matèria del que som: somiadors en essència, ocells de ciutat d'ales tallades immersos en una realitat de la qual, algun dia, emprendran vol.
El llibre, publicat per primera vegada a França el 1965, més de cinquanta anys després que veiés la llum per primera vegada, cobra una actualitat sorprenent, traspassable a qualsevol bar, cantina de barri o menjador d'empresa. I alhora, a causa de la mateixa uniformitat del capitalisme en la resta del món, s'universalitza. Perquè més enllà dels temes trivials dels quals parlen els comensals, de manera que succeeix de fons aquella subordinació a la feina de la vida diària, a la quotidianitat, com aquell ressorgiment dels somnis com a essència de l'ésser humà, tant se val el país en què succeeix.
