Pep Camps

Fundació Valvi, Girona. Avda. Jaume I, 42 baixos. H Fins el 17 de febrer. De dilluns a divendres de 18 a 20,30h. Dissabtes d´11,30 a 13,30h. i de 18 a 20,30h..

Mai deixem enrere l´origen. De fet, viatjar, implica exposar el nostre origen a l´escrutini implacable de la resta del món. I encara més: solament a través del viatge descobrim el nostre autèntic rostre. Segurament per això, els reflexos sempre han estat una presència recorrent en els relats referits al periple vital. Josep Brodsky, per exemple, en va fer prou mirant l´aigua tèrbola dels canals venecians per copsar-ho: «A vegades sembla blava; a vegades, grisa o marronosa; invariablement és freda i mai no és potable. Si m´he escarrassat a filtrar-la és perquè conté reflexos, entre els quals hi ha els meus». O, també: «Inanimats per naturalesa, els miralls de les habitacions d´hotel són més deslluïts encara de tantes coses que han vist. El que ens retornen no és la nostra identitat sinó el nostre anonimat, sobretot en aquesta ciutat. Perquè aquí l´última cosa que tens ganes de veure ets a tu mateix. Durant les meves primeres estades, sovint em vaig sorprendre descobrint el meu propi cos, vestit o despullat, a l´armari obert. Al cap d´un temps vaig començar a demanar-me quins eren els efectes, prodigiosos o ultraterrenals, d´aquest lloc sobre la consciència d´un mateix».

Pep Camps, amb l´origen a la motxilla (penjada a l´esquena), va emmirallar-se lluny de casa amb l´objectiu de legitimar el seu relat artístic. Occident (barroc, romanticisme, expressionisme, avantguardes, Picasso i Duchamp, etc.) dialogant, com si res, amb una tradició oriental que, potser, ni tan sols podia ser anomenada «tradició». Ens referim al mateix doble pes que ja neguitejava, fa més de tres segles, al gran Matsuo Bashô: «Va ser el pes de l´equipatge —escrivia a l´inici del seu formidable diari de viatge L´estret camí de l´interior— que havia de carregar a les espatlles el que em va causar els primers dolors del viatge. La meva intenció havia estat partir sense res, però bé necessitava paper per protegir-me del fred de les nits, un quimono d´estiu, roba per a la pluja, tinta i pinzell... Tampoc no podia pas refusar o llençar els regals de comiat que m´havien ofert, per molt que al camí em fessin més nosa que servei». Bashô, pel que sembla, va substituir la casa per la clova d´un cargol: l´experiència, en darrera instància, subministrava substància als seus records.

L´exposició que Pep Camps presenta a la Fundació Valvi ens parla dels continguts d´una maleta de viatge i, en especial, del seu pes: una vegada oberta, ens aclapara mitjançant imatges que ens arriben en forma d´allau, amb retalls de món que plouen sobre nostre com confeti o, si ho preferim, de pintura espigolada arreu amb l´únic objectiu de confegir un immens autoretrat. Ho ha entès a la perfecció el comissari de la mostra, Àlex Roa, que ens regala un text introductori que, com a únic defecte, té el de no deixar-nos completament tips...