Comissaris d'un univers fluctuant

La bona idea inicial roman intacta, a saber, la de confrontar un sol artista a una multiplicitat de mirades crítiques que, d´alguna manera, n´hauran de definir tots els costats (si considerem com a vàlida la metàfora poligonal referida a les personalitats creatives). «Bona», com a mínim, en dos sentits. El primer, en la mesura que suposa una inversió d´allò que sol ser habitual en l´ordre curatorial, és a dir, que sigui un sol comissari qui il·lustri la seva tesi (o tesis) servint-se de multitud d´artistes. Canviar el sentit d´aquesta asimetria vol dir relaxar la càrrega ideològica de les exposicions i, al mateix temps, permetre que l´espectador es desplegui més enllà de lectures dirigides i massa sovint unidireccionals. De fet, el problema implícit en la forma tradicional de comissariar ja fa temps que el va anunciar Valentín Roma -la darrera víctima al MACBA del dimissionari Bartomeu Marí- al seu magnífic blog que porta l´il·lustratiu títol de Todo lo veo negro: «En la pugna por ostentar la antorcha del discurso, el artista y el filósofo han aunado sus manos, algo que plantea un nuevo paradigma para pensar globalmente la ideología: los artistas ilustran, legitiman y ejemplifican sus proyectos a través de las ideas de los filósofos, mientras que éstos visualizan sus teorías mediante una colección de casos, de case studies, extraídos del ámbito del arte. El resultado es algo parecido a los manuales de estilo con fondo y figura». Sigui com sigui, la denúncia (o la constatació) realitzada per Roma és la mateixa que va fer Tom Wolf, l´any 1975, a la seva cèlebre La palabra pintada: «Francament, avui dia, sense una teoria que m´acompanyi, sóc incapaç de mirar una pintura». Res més allunyat del cas que ens ocupa: l´exposició univers fluctuant és una invitació incondicionada a la festa de la pintura.

I, en segon lloc, la fórmula és «bona» perquè presta atenció a autors que, en part per culpa de la seva cronologia incòmoda, corren el risc de passar incomprensiblement desapercebuts. És a dir: tant Ansesa com Corominas (edicions anteriors) o Montserrat Costa vindrien a ser representats paradigmàtics d´una mena d´escissió produïda a finals dels setanta i principis dels vuitanta a casa nostra que va acabar confrontant dues actituds aparentment irreconciliables, a saber, la de seguir fidel a una determinada forma de militància cultural -un art al servei de les idees polítiques i socials- i, per contra, la decidida a emancipar-se per tal de retrobar aquella esfera lúdica que sempre li havia estat pròpia. La reivindicació de la pintura -especialment feta des de la perspectiva neoexpressionista i de la transvanguarda- va acabar esdevenint una mena de territori comú (i més o menys neutral) on exorcitzar les diferències a favor de la necessitat de donar sortida a una creativitat que portava massa temps constreta per l´excepcionalitat dels anys precedents. Per dissort seva, l´oficialitat (materialitzada en el discurs del MACBA) va preferir centrar-se en les pràctiques més conceptuals i relegar tota una generació de pintors -començant per Guinovart- a una marginalitat que, per descomptat, no mereixien. A Girona, aquest cèlebre «buit historiogràfic» s´havia de pal·liar des de la Casa Pastors i gràcies a l´ascendent benèfic que emanaria del Fons Santos Torroella: tot apunta a que caldrà prendre paciència davant la llegendària abúlia institucional enfront dels assumptes que no impliquen un nombre significatiu de vots.

A banda d´aquests dos encerts (asimetria inversa i elecció dels artistes) que, en principi, cal adjudicar als responsables del projecte (Lluïsa Faixedas, des de la UdG, i Jordi Armengol, com a representant de l´EMA), la resta no és menys encomiable. Novament, són dos els aspectes que cal destacar. En primer lloc, els comissaris han trobat la manera de mostrar la diversitat de formats i de processos mitjançant els quals Costa dóna forma al seu univers personal sense caure en la híperfragmentació cronològica (tan típica, per altra banda, dels historiadors de l´art) i, al mateix temps, han aconseguit transmetre una sensació d´unitat que, en darrera instància, és fruit dels seus plantejaments: «El cromatisme és el fil conductor -expliquen-, el daurat és un crit de llum que emergeix de la foscor, des de les capes de pintura fins a les profunditats que no podem controlar». I, en segon lloc, resta per a les hemeroteques l´esforç curotarial i els textos dels seus autors. La millor lliçó, com sempre, s´esdevé fora de les aules: «Montserrat Costa ens ha transmès la possibilitat d´enlairar-nos en una realitat on tot flota; hem après que les obres, tot i ser físiques, són efímeres, van canviant amb el pas del temps. El canvi, que és l´essència de la vida, ens obre noves portes», coclouen.