Enric Farrés Duran

Bòlit, Centre d´Art Contemporani, Girona. Plaça del Pou Rodó, 7-9 H Fins al 23 d´abril. De dimarts a dissabte d´11 a 14 h i de 17 a 20.30 h. Diumenges i festius d´11 a 14 h.

Què vol dir, un artista, quan afirma que «res és meu»? Quan Sherrie Levine (per citar un exemple històric prou conegut) va decidir exposar un grup de sis imatges d´un jove despullat que havia extret, directament (ratllant el plagi més descarat), de la coneguda sèrie d´Edward Weston sobre el seu fill Neil, obria (de manera molt conscient) un encès debat sobre els límits d´allò que anomenem «autoria» (per cert: Levine disposava de les imatges de Weston gràcies a uns pòsters editats per la Witkin Gallery). És a dir: segons les lleis de la propietat intel·lectual, les fotografies «pertanyien» a Weston, tot i que, com afirmà el crític Douglas Crimp a propòsit d´aquell succés, també es podia dir que eren de Praxíteles, ja que va ser l´escultura clàssica la que va fer de domini públic aquest tipus de representació del cos humà. De fet, Levine explicava que un amic li havia dit que les seves fotografies aconseguien que tingués ganes de veure els originals; ella li va respondre que, després, les fotografies originals de Weston farien que tingués ganes de veure el noi i, un cop davant del noi, l´art hauria desaparegut. Amb paraules de Crimp: «El desig de representació només existeix en la mesura que mai és satisfet, en la mesura que l´original sempre és diferit. La representació només pot tenir lloc en absència de l´original. I la representació s´esdevé perquè sempre ha estat en el món com a representació».

I qui diu «representació» diu «metàfora»: «Tota metàfora -Barthes en estat pur- és un signe sense fons: qui es disposa a interpretar un signe no pot pretendre trobar novament el fons de l´obra, perquè aquest fons és el subjecte mateix, és a dir, una absència». Justament per això, com volia demostrar Levine i com no es cansa de vindicar Enric Farrés amb la majoria de les seves propostes, qualsevol obra o objecte deu la seva existència (obstinada) a una capacitat de seducció que, amb cada nova mirada, veu el seu potencial renovat. I és que, com ens recorda Lyotard, ja fa massa que la teoria estètica sembla ser «la temptativa mitjançant la qual l´esperit procura desfer-se de la matèria. Afortunadament -conclou el filòsof de Versalles-, aquest intent no té cap possibilitat d´èxit. Mai ens alliberem de la Cosa. Sempre oblidada, és inoblidable».

D´alguna manera, «ser» i «res» (palíndrom perfecte) vindrien a caracteritzar les dues cares d´una mateixa moneda: l´«anvers» i el «revers» existeixen per separat tot i que, de forma molt íntima, mai deixen de portar a terme una mena de ritual osmòtic (es contaminen a través de la fina membrana que separa el visible de l´invisible o ocult). Farrés comprèn com pocs artistes la naturalesa essencialment polisèmica de tot plegat i, com dèiem, la perenne capacitat de seducció de les coses: quan diu (per recuperar l´interrogant inicial) que «res és meu», és com si proclamés justament el contrari, és a dir, «tot em pertany». Per entendre´ns: Enric Farrés és allò que Foucault va anomenar un «instaurador de discursivitat» en la mesura que «la seva funció d´autor excedeix la seva pròpia obra». No es tracta tant de formular les regles d´algun hipotètic joc com d´habilitar-ne l´espai on aquest pugui ser dut a terme. O, per emprar el símil teatral (que tant sembla agradar-li): Farrés crea escenografies (o les encarrega), distribueix els decorats, contracta els actors i convida la gent perquè assumeixi el seu rol d´espectador i, un cop ho té tot a lloc, s´inhibeix amb la tranquil·litat que dona la feina feta.