Tot i que en els darrers anys la seva filmografia ha esdevingut més aviat irregular i no ha obtingut tanta repercussió, el cineasta Robert Guédiguian continua immers en la seva particular croada de mostrar a través de les seves pel·lícules les enormes desigualtats que genera la societat contemporània i, sobretot, la progressiva pèrdua de valors i de lluita pel canvi per part d'una certa esquerra que ha oblidat els seus orígens proletaris per instal·lar-se en la comoditat que proporciona l'estatus de la burgesia. Aquestes llums i ombres de la societat proletària que han marcat la seva carrera i que ens ha ofert en títols tan remarcables com Marius y Jeannette (1997) o La ciudad está tranquila (2000) -probablement la seva obra mestra-, continuen vigents a La casa junto al mar, la seva darrera proposta. Altra volta amb la seva Marsella natal com a localització fonamental (concretament el barri portuari de L'estaque) i amb el seu inseparable trio d'actors protagonistes (els seus amics de tota la vida Jean-Pierre Darroussin i Gérard Meylan i la que acabaria per esdevenir la seva parella, l'actriu Ariane Ascaride), Guédiguian relata el retrobament de tres germans a la casa del seu ja ancià pare després d'anys sense veure's: l'Angèle és actriu i viu a París, en Joseph acaba d'enamorar-se d'una noia molt més jove, i l'Armand és l'únic que es va quedar a Marsella per continuar amb el petit restaurant que regentava el seu pare. Aquest retrobament els servirà per fer un balanç de les seves vides, però també per reflexionar al voltant dels seus antics valors, sobretot en el moment en què aparegui en escena l'arribada d'una pastera a una cala propera.