La periodista i escriptora Susana Frouchtmann es posa rere la pista d'Alfonso Laurencic, fosc personatge de la Guerra Civil espanyola conegut com «l'artista de la tortura», després d'assabentar-se que la seva dona, Meri Laurencic, va ser la seva institutriu quan ella era una nena. Una recerca tenaç i apassionada en la qual la història explicada perd els seus fonaments per entrar en terreny desconegut.

Corre febrer de 1939. Quan les tropes nacionals arriben a Girona, en una de les presons del Front Popular, la del Collell, hi troben un il·lustre habitant: Alfonso Laurencic. Fins allà l'havia enviat el mateix SIM (Servei d'Informació Militar) detingut per malversar fons. Quan arriben els nacionals, només queden al Collell alguns malalts del bàndol falangista. Per què no va fugir Laurencic a França com van fer els altres? Doncs perquè tenia important informació de procurar: com eren i com va fer les cel·les de càstig de les txeques, que va construir sota les ordres del SIM com a detingut. Un altre factor és que deixaria a Barcelona sola a Mari, la seva esposa.

El tret li va sortir per la culata, perquè quan els nacionals el troben a Girona ja el tenien marcat com la ment que estava darrere de la construcció de les txeques més atroces de Barcelona i com el creador de les cruels tortures que en elles s'hi practicaven. Així que d'aquest moment fins al judici que el 9 de juliol d'aquest mateix any el portaria davant de l'escamot d'afusellament hi ha només un pas.

Les txeques que es van instal·lar a la rereguarda republicana des del mateix moment d'iniciar-se la Guerra Civil eren presons controlades pels partits del Front Popular en què milers d'enemics van ser torturats i assassinats sense cap tipus de judici previ. Pren el seu nom de la policia política creada en els primers dies de la revolució soviètica -la Chrezvichàinaia Komissia (Comissió Extraordinària) - que va sembrar el terror durant la repressió soviètica a l'URSS, el país que molts dirigents del Front Popular van prendre com a exemple des de les eleccions de febrer de 1936.

A les txeques s'hi realitzaven tortures que anaven des de les pallisses a les electrocucions, passant per les cel·les de gel, campanes de calor, els sorolls estridents o els llums fixes. Era freqüents afeblir la voluntat del detingut impedint el seu descans. Per a això s'incloïen elements com llits inclinats que els impedien dormir o només amb maons en aresta que impossibilitava el suport dels peus o tombar-se. Laurencic era el pare de dues de les txeques que més terror van causar en la seva època, les que es van aixecar als carrers Vallmajor i Saragossa de la ciutat de Barcelona.

Vol la casualitat que l'escriptora i periodista Susana Frouchtmann es topés amb la història de Laurencic sabent que la seva dona, després de ser aquest afusellat, va treballar a casa com la seva institutriu amb el seu nom de soltera: María Luisa Prescern. D'allí, dels seus fugaços records d'ella, arrenca una investigació apassionant sobre la pista del «diable» Laurencic i de la seva veritable història. «No trigo a adonar-me que totes les dades que apareixen sobre ell no concorden. El que m'incita a esbrinar, encara més, per què Laurencic, nascut a França, va venir a Barcelona el 1933», comenta l'escriptora que des d'allà començarà una recerca per trobar la veritable història d'aquest fosc personatge.

Frouchtmann comenta que la història de les txeques encara es manté en l'oblit. «Un cop mort Franco, torna un cert esperit i reivindicació republicana. Els partits d'esquerra representen la igualtat i el progressisme. I no interessa que es parli de les txeques», assegura. «Crec que, per entendre la nostra història, cal saber què va passar en tota la seva dimensió. I assumir-ho per tal de no repetir els mateixos errors».