Revisar la representació del cos femení a les arts i la cultura visual és una tasca en la qual moltes pràctiques artístiques contemporànies segueixen insistint. El cos és el territori de conquesta i reconquesta de les formes de construcció de les identitats, els rols socials associats al gènere i la bellesa com a imperatiu canonitzat i limitador del concepte de feminitat. Al llarg del segle XX, les artistes més conscients d´aquesta eina d´opressió proposen mirades alternatives sobre el cos femení a través dels llenguatges artístics més diversos: la instal·lació, l´acció performativa, la fotografia, etc.

Generalment, l'ús de les arts amb plantejaments polítics i socials té la tendència, en tot cas lògica, de fer més immediat i compulsiu el propi llenguatge. Un debat interessant és si l´art és més polític quan fa la seva reivindicació més explícita, contaminant (en el bon sentit) tot el suport i materials, o bé si té un major impacte quan s´apropia dels llenguatges dominants.

María del Carmen Díez Muñoz desenvolupa una tècnica tan poc immediata com és el gravat, que requereix un procés laboriós que comprèn diverses fases per anar afegint tots els detalls i matisos necessaris.

El resultat que obté l'artista salmantina és una obra d´una gran pulcritud formal, clàssica en el seu llenguatge però que dialoga amb els models històrics per enfrontar-los a una reflexió contemporània, subvertint amb enginyosa subtilesa els estereotips encara vius de la feminitat. L´elecció d´aquestes divinitats marginals, associades a la gestació i al pas del temps, dóna pas a replantejar com la cultura visual ha tractat i tracta la dona amb condescendència, marginalitat, erotització i, com revelen aquests caps monstruosos, des d´una certa incomoditat i desconfiança. Aquest treball contribueix també a transformar aquesta mirada.

Sala d´Exposicions del Centre Cultural La Mercè, Girona. Pujada de la Mercè, 12 H Del 9 de març al 4 de maig Feiners de 9 a 14 h i de 16 a 21 h. Dissabtes i diumenges tancat. Tancat tot l'agost.