D´un temps al marge del temps

Canònica de Santa Maria de Vilabertran. Carrer de l´Abadia, 4. H Fins al 6 de maig. De dijous a dissabte de 10 a 13.30 h i de 15 a 17.30 h. Diumenges i festius de 10 a 15 h.

«La seva discreció el destinava a ser reconegut de manera pòstuma», escriu Vicenç Pagès Jordà en el complet llibre-catàleg que publica el Museu de l´Empordà arran d´aquesta mostra que descobreix una part inèdita de l´obra de Joaquim Fort de Ribot. I és que, com passa amb tants altres creadors d´imatges, el treball de Fort es coneix sobretot pel seu paper en un projecte en concret, en aquest cas la recerca sobre l´art romànic en la qual acompanya el farmacèutic (i historiador!) Alexandre Deulofeu. El seu estudi de camp al voltant d´aquest important patrimoni històric i artístic, que tenia com a tesi que l´art romànic s´havia originat a l´Empordà, havia d´anar per força ben documentat amb fotografies dels elements que eren objecte d´estudi: els edificis, els capitells o alguns detalls de la construcció (el fonament, mai més ben dit, de la seva teoria era l´ús de l´opus spicatum). Així doncs, la discreció del fotògraf es podria definir com una vocació sincera d´aportar valor als projectes que li interessaven, al marge de qualsevol reconeixement que la seva activitat li pogués reportar. Deu ser per això que les imatges que ens revelen Algans i Gràvalos no van transcendir, per ell, el mer exercici d´observació del seu entorn a través de la càmera fotogràfica.

A ningú se li escaparà, contemplant aquestes fotografies, que és precisament per aquesta seva naturalesa que tenen un valor especial. De fet, ja a les imatges que documenten elements arquitectònics per a l´estudi de Deulofeu hi destaca un formalisme impecable i, fins i tot, sorprenentment modern. La seva consciència de l´espai, de la llum, dels ritmes i les composicions supera la simple documentació per adquirir una forta dimensió estètica, motivada segurament en l´admiració i amor per aquells vestigis, no ja observats, sinó contemplats. El mateix deu passar amb les fotografies que fins ara havien romàs en la foscor; escenes de la vida rural, del lleure, del treball i del repòs, del mateix paisatge o dels personatges que el poblaven. Escriu Josep Algans: «El do de Fort per la fotografia i el sentit de la seva mirada passa, doncs, per mesurar la vida, prendre nota, copsar per poder aprehendre i aprendre per poder entendre». Aquí resideix un sentit molt artístic de la seva obra fotogràfica, que és una inquietud per la comprensió profunda de l´entorn i de la vida, sempre partint d´una estima cap als mateixos. La mirada és mesuradora però alhora expressiva, documental i intimista. D´altra banda, beu d´uns coneixements amplis de la fotografia com a mitjà i llenguatge, però alhora dels referents pictòrics que omplen cada instantània de sensibilitat i rigor; fins i tot, d´un fort contingut conceptual.

Com podem reconèixer a l´exposició, Fort va cultivar diversos gèneres de la fotografia: paisatge, retrat, escenes costumistes i d´esdeveniments, etc. Però, segurament, el més fascinant és veure com d´un context corrent en creava una imatge visualment magnètica, com és el cas d´aquells interiors d´arquitectura romànica a l´interior dels quals veiem persones desenvolupant activitats de lleure. En alguna ocasió, arriben a adquirir una dimensió onírica, allunyada de la descripció i gairebé flirtejant amb el surrealisme. No obstant això, és innegable la qualitat descriptiva de la majoria de les imatges, on es revelen els individus, els objectes i els espais amb una intensitat i una claredat impecables. Això els dona un gran valor com a document d´una època i un territori determinats, conferint-li a l´autor una rellevància que l´hauria de situar entre els fotògrafs de referència de la vida i el paisatge a l´Empordà dels anys cinquanta als anys setanta. Anys gens fàcils, d´altra banda, si bé és cert que se´ns apareixen aquí com a plàcids i senzills, reflex probablement de l´experiència que en va tenir Fort en les seves circumstàncies familiars. L´excursionisme, la vida al camp i la contemplació de l´entorn donen una impressió amable d´aquell temps que òbviament és parcial, a banda que no se´ns escapa que és parcialment mostrada. De tota manera, aquesta mena d´oasi sembla coherent amb una actitud de gaudi dels recursos i de les possibilitats que ofereix el territori i el temps del que es disposa; des d´un punt de vista, potser una mica ingenu, podríem parlar d´un carpe diem que explicaria el tractament de la natura i del treball amb un deix lleugerament romàntic, donant a les coses l´esplendor i la corporeïtat que mereixen quan esdevenen els pilars de l´existència mateixa. Talment, el treball d´investigació del romànic amb Deulofeu també reforça aquesta dimensió evasiva i de refugi, fent de la passió per les arts, la història i el propi gaudi de la vida un parèntesi temporal al marge del moment. És aquí on cobra sentit aquesta frase que subtitula la mostra: «El temps no importa». I és que si el temps (polític, històric) no importa és precisament perquè no hi ha res més important que el temps (de vida).

És un encert la divisió que s´ha fet del contingut, dedicant una sala al treball del romànic i l´altra a l´obra inèdita de l´autor. No només reforça la comprensió d´aquestes dues dimensions del treball de Joaquim Fort, sinó que fa evident la diluïda línia que hi ha entre les dues degut al tractament formal de qualsevol temàtica. L´espai de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran era la idònia per ser acollidora definitiva d´aquesta mostra que es relaciona tan estretament amb l´art romànic. Amb la mirada de Fort cap al romànic i l´Empordà, és una bona ocasió per admirar aquest monument tan rellevant de la història i el patrimoni català, que li fa de perfecte marc i amfitrió.