Tot es va torçar quan la Lala va entrar a la casa okupa. La seva parella de llavors, en Raymond, es va negar a entrar-hi amb ella. Tothom sabia que aviat la policia els desallotjaria a cops. L'idealisme juvenil que l'empeny faria que es penedís d'aquell acte tota la seva vida. La policia compleix amb el desallotjament, emportant-se els ocupants. Per esgarrapar un policia Lala ha de passar setanta-dues hores detinguda. Des de llavors, cada setmana, com si es tractés d'una pervertida llibertat, ha de signar un registre a la comissaria.

Que Raymond no l'acompanyés, que desaparegués del mapa, és el punt de ruptura. Que alhora li fa conèixer Adrián, el jove advocat que, de tant veure'l, es convertirà en la seva futura parella. Què hauria passat si Raymond hagués entrat amb ella a la casa okupa? Encara seguirien junts? Aquest és el moviment d'aquell cub Rubik infinit de l'amor, ple de sots i mancat de peces, amb què els personatges de Marta Sanz es debaten enredats en els seus propis sentiments. Les variables de possibles destinacions que mai es compleixen. La història d'amor en la qual la bella dorment romandrà tancada en un malson.

Poc importa que l'allunyament de Lala sigui el punt de partida per a una obsessió total per la seva vida. Succeeix, i Raymond no pot fer res per impedir-ho. Tant és així que, pocs mesos més tard, aquest l'espia. Els espia als dos, envejant la simple quotidianitat de la parella. Buscant les claus d'un amor aliè amb el qual mai es toparà en la seva vida.

Les emocions associades a l'amor poden ser extremadament poderoses, arribant sovint a ser irresistibles, amb el poder d'arrossegar-costa avall, o de fer-nos levitar com si no toquéssim terra. «Quin és el secret de la felicitat?», es pregunta Raymond, espiant a la seva exparella des d'un balcó limítrof. Dues certeses: mai serà feliç i mai s'acostarà gens ni mica a descobrir el secret.

El Cub de Rubik, el trencaclosques mecànic tridimensional, es desarma a les nostres mans. En el cas de la literatura de Marta Sanz la mecànica és la de les passions humanes, sempre variable i imperfecta, des de les nobles aspiracions a les més baixes temptacions. Multidimensional. És aquesta mecànica confusa alhora la que converteix Amor fou en una emocionant història d'amor, de l'amor de veritat, del que pot contenir tanta psicosi com sanació.

Doctora en Literatura Contemporània per la Universitat Complutense de Madrid, Marta Sanz ha rebut importants premis, com l'Herralde de novel·la (2015), l'Ojo Crítico de Narrativa (2001) o el XI Premi Vargas Llosa de relats. A part de la seva obra com a novel·lista, també ha escrit contes, poesia i assajos, ha exercit la crítica literària en diferents mitjans (entre d'altres, a La tormenta en un vaso) i ha dirigit la revista literària Ni hablar. Col·labora habitualment als diaris El País (amb cròniques de viatges en el suplement El Viajero) i a Público (a la secció Culturas) i amb la revista El Cultural d' El Mundo.