En els darrers anys, s'ha convertit ja en una mena de tradició dins del cinema britànic el fet d'elaborar relats al voltant de personatges amb els quals l'entrada a la vellesa ve acompanyada de diverses circumstàncies negatives a les que hauran de fer front. Lluny de cercar qualsevol apunt dramàtic, aquests films es caracteritzen argumentalment per superar aquestes adversitats a base d'enginy, positivisme i bon humor. El fet que ens situem, doncs, dins d'un terreny on hi campa alegrement la comèdia amable, l'humor per a tots els públics i la recerca constant de l'empatia de l'espectador, no ens fa estranyar que la rebuda comercial d'aquests productes sigui normalment notable. Des de El jardín de la alegría (2000) fins a Las chicas de calendario (2003), passant per les dues entregues de El exótico Hotel Matigold (2011 i 2015 respectivament), el full de ruta d'aquests relats queda perfectament establert a través d'ajustar a la seva narració les oportunes dosis de comèdia, un punt de romanticisme i algun petit element dramàtic.

Bailando la vida segueix fil per randa aquests precedents tot presentant-nos la Sandra, una dona que sembla viure una existència d'allò més plàcida amb el seu marit mentre espera que arribi la seva imminent jubilació. El món de la Sandra, però, s'esfondrarà de cop i volta en el moment en què descobreixi que el seu marit l'ha estat enganyant amb la que considerava la seva millor amiga. Serà llavors quan la Sandra abandoni la que havia estat la seva llar per anar-se'n a viure amb la seva germana Bif, una dona que resideix a l'extraradi de la ciutat i que duu un estil de vida completament antagònic al de la Sandra, però que amb la seva companyia i la seva passió pel ball farà que la Sandra aconsegueixi redreçar la seva vida i fins i tot tornar-se a enamorar.

De la mateixa manera que en els films que apuntàvem anteriorment, Bailando la vida també compta amb cavalls guanyadors pel què fa al seu elenc artístic: un repartiment de veterans actors de solvència contrastada com Timothy Spall o Celia Imrie encapçalats, tots ells, per una bèstia de la interpretació com Imelda Stauton, actriu que per les seves interpretacions a El secreto de Vera Drake o a l'obra teatral ¿Quién teme a Virginia Woolf? ja es mereixeria tots els premis haguts i per haver.