Deia Descartes que no hi ha res repartit de modus més equitatiu en el món que la raó, ja que tothom està convençut de tenir-ne suficient. Això deu passar també amb la pobresa, que ningú no en vol més que la que té, però no amb la seva contrària, la riquesa, que tothom aspira a més ni tampoc amb l'estupidesa humana: com que segons la primera llei fonamental que la regeix, "sempre i inevitablement cadascú de nosaltres subestima el nombre d'individus estúpids que circula pel món", com que la probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona, com que la niciesa va acompanyada d'una subtil inconsciència que fa que l'estúpid, a diferència dels intel·ligents i els malvats que saben que ho són, no sàpiga que ho és i, per tant, no pugui adonar-se que l'estultícia és més perillosa que la maldat, és per això que aquella creix de manera exponencial. Menció especial mereix la ximpleria, procedeix de la posició de poder o d'autoritat que qui la gaudeix ocupi en la societat ja que, com diu l'historiador econòmic: "...Entre els buròcrates, generals, polítics, i caps d'Estat es troba el més exquisit percentatge d'individus fonamentalment estúpids, la capacitat dels quals per fer mal al pròxim ha estat, o és, perillosament potenciada per la posició de poder que han ocupat o ocupen"" Però no volia jo parlar-los, benvolguts lectors, d'aquestes gràcies de les quals l'ésser humà en general gaudeix amb fruïció, sinó d'una altra, potser de més fàcil apreciació perquè sol anar acompanyada d'una faramalla que difícilment passa desapercebuda, un do que adorna sobretot els ésser polítics: la supèrbia.

Polvus eris et in pulvis reverteris, diu la màxima llatina sàviament recordada per la gent de la meva generació perquè els dimecres de començament de la quaresma ens feien anar a missa i el capellà ens marcava amb cendra una creu al front a l'hora que pronunciava aquest missatge. Potser aquesta frase hauria de ser el lema que hauria de presidir les accions de tots aquells que s'han oblidat que ha estat la ciutadania la qui els ha enlairat i, per tant, és la ciutadania la que els pot fer caure i tornar-los a la pols de la qual provenien.

Però no, ultracuidats en la parafernàlia del seu periclitat poder, "genio y figura hasta la sepultura", caminen orgullosos d'allò que només tenen manllevat.