Ja em perdonaran, benvolguts lectors, el meu possible atreviment expositiu, però de vegades el llenguatge popular es així de gràfic. Per això faig aquest petit incís com a prefaci d'aquella dita popular, "como éramos pocos, parió la abuela", que s'empra per expressar, de manera sarcàstica, que ja n'hi havia prou i sobrava amb el que teníem. Doncs sí, sembla ser que, irònic mode on, com que érem pocs i no teníem prou estaments, consells, comissions, plans estratègics, associacions, grups ciutadans, etc. etc., doncs l'ajuntament de la capital de la per moments oblidada Toscana o Provença catalanes (com deu tenir la universitat de Vic els seus saberuts estudis de promoció empordanesa que tant a bombo i plateret van ser anunciats per la en aquells moments recent Majoress i a la qual li vaig personalment pronosticar un rotund fracàs?); la ciutat, dèiem, que més diners ha malbaratat en projectes ruïnosos (un dia d'aquests n'haurem de fer un repàs) ha decidit crear un Consell d'Infants que ha de servir d'òrgan de participació i intervenció dels nanos d'onze fins a catorze anys en "temes d'importància de la ciutat". És que potser els d'indole menor ja es veuen prou capacitats els polítics de torn per resoldre'ls a soles? Uns diuen que va ser Churchill, i altres mantenen que aquest no va ser sinó un mer transmissor de la màxima d'aquell empereur que va assolar Europa però del qual els francesos (a diferència, sobretot, dels espanyols que sempre anem pel món esquinçant-nos les vestidures) se senten orgullosos, en Bonaparte, el qui va dir allò de "si vols que quelcom no s'arregli crea una comissió". Per això, sense voler fer ús d'aquella altra dita que diu que si penses malament encertaràs, o molt m'equivoco o tot això no serà sinó un foc d'encenalls, un marejar la perdiu o, en el millor dels casos, una altra bona intenció que passarà a fer companyia a aquelles altres de les quals l'infern n'és ple.
No em contemplen, com als enfants de la Patrie a Egipte, vint segles d'història, però sí trenta cinc anys d'exercici pedagògic i vuit de direcció que m'avalen per dir que això no servirà per res productiu excepte en l'àmbit de voler mirar-se el melic i auto puntuar-se. Me'n recordo com a un institut figuerenc se li va atorgar el reconeixement de qualitat segons norma ISO malgrat haver tingut durant quasi tot el curs escolar els tallers tancats. Això no s'avaluava, digueren. El que comptava era si posaves els exàmens en paper amb el títol de l'institut o en un foli normal; les aparences vaja. I, així, com diuen a Olot, poc anem pa bé.
