Seria fa un parell d'hiverns, un vespre fred i humit, recordo les llambordes del pont de Pedra brillant d'humitat, l'única vegada que he vist en persona Juli Soler. Ja havia deixat el Bulli foundation, ho sé segur perquè el primer que vaig pensar quan les nostres mirades es van sostenir les dècimes justes de segon per deixar de ser un simple creuament va ser que em faria un comentari sobre una columna gens amable que jo n'havia escrit feia poc. I no, és clar que no. Amb el temps vaig saber que Juli Soler no faria mai una cosa així. Les dues mirades, la seva i la meva, van venir simplement a dir que ens havíem reconegut, que sabíem qui era l'altre i que aquí pau i després glòria.
Molt alt, una mica corbat, els ulls clars i caiguts i caminant sol aquell vespre d'hivern amb un abric llarg, semblava sortit d'alguna pel·lícula anglesa de terror, potser de Els crims del carrer Morgue, només que el que teníem al costat no era el Tàmesi sinó l'Onyar. Probablement ja coneixia la seva malaltia, i més que la seva malaltia la seva gravetat , la seva incurabilitat. Això ho he pensat moltes vegades després d'aquell dia -jo no sabia ni que estigués malalt- , quan per la premsa n'he anat coneixent detalls: sabia aquell dia que s'estava morint? Que calia aprofitar les olors i els records del riu i de la boira, inclús els de la mirada d'un semidesconegut, perquè potser seria la darrera vegada que els gaudiria? Que potser no hi hauria un altre hivern? I si és així: importa gaire el futur d'El Bulli, de la seva fundació i dels seus problemes legals quan un és conscient que la vida s'escapa entre els dits i no hi ha manera d'aturar-la?
He explicat alguna vegada que preguntes semblants em vaig fer en la mort de Manuel Vázquez Montalbán, a qui vaig assetjar a l'aeroport de Londres com només saben assetjar els fans d'un escriptor -riguint-se'n vostès de les groupies dels grups de pop- i el qual va morir anys després d'un infart en un altre aeroport, el de Bangkok. Va pensar per un moment el gran periodista i escriptor que els aeroports són espais on només s'hi va a patir? Va veure apropar-se-li algú que se m'assemblava i el seu cor no va poder resistir una nova trobada? Són més preguntes sense reposta que també fa anys que em formulo, i no les porto aquí per casualitat sinó perquè Juli i Manolo estan molt relacionats.
A mitjan anys 80 Vázquez Montalbán parlava a la seva família -ho explica el seu fill Daniel a Recuerdos sin retorno- d'«uns nois de cala Montjoi que fan una cuina molt interessant». Els nois eren Juli Soler i Ferran Adrià, i naturalment un gastrònom com ell no es limitava a parlar-ne sinó que embarcava família i amics en una barqueta i anaven des de Palamós -on la família Vázquez passava els estius- fins a El Bulli. Explica Daniel Vázquez que d'aquestes primeres trobades va néixer una devoció mútua «a prova dels gourmets que van enarborar anys després l'espasa de l'ortodóxia culinària». Als ortodoxes els molestava que Vázquez Montalbán, que havia escrit L'art de menjar a Catalunya i defensat la cuina de la memòria, hagués percebut el potencial dels que estaven a punt de liderar una nova generació de la cuina catalana i a revolucionar la cuina mundial. Daniel Vázquez, per cert, qualificà de «cop d'estat» de Ferran Adrià la decisió de tancar El Bulli quan estava al cim de la cuina mundia i crear El Bulli Foundation.
Per això, quan fa ja més de deu anys va morir MVM i la vídua va preguntar on llançar les cendres, el fill va dir que havia de ser en un lloc on hagués gaudit molt, i que aquest lloc no podia ser cap altre que El Bulli. Explica el llibre que era un dia fred d'octubre, potser com aquell que em vaig creuar al pont de Pedra amb Juli Soler. Va ser una cerimónia quasi secreta, i entre els pocs que ho van saber i havia, per descomptat, Juli Soler, qui es va emocionar en saber-ho. Qui sap si ara es tornaran a trobar, tots dos, a cala Montjoi.
