Era el mirall on es miraven tots els caps de sala. Però Juli Soler, que ahir ens va deixar definitivament, era molt més que això, que un maître: era l'ànima del que durant uns quants anys va ser considerat el millor restaurant del món: El Bulli, a la cala Montjoi, al costat de Roses.

La fama aconseguida per Ferran Adrià tenia una mica eclipsat en Juli, però tothom qui es movia en l'ambient gastronòmic sabia qui era i quin era el seu paper. Soler va arribar a El Bulli a principis dels 80, fitxat per la seva propietària, Marketta Schilling, el gos de la qual va donar nom al restaurant. Uns anys després, el 1984, ell va fitxar al seu torn un prometedor cuiner que aviat es revelaria un geni: Adrià, que es va fer càrrec dels fogons «bullescos» el 1988.

Però, quan un arribava a El Bulli, es trobava, abans de res, amb en Juli, que feia que qualsevol visita al restaurant es convertís en una gratíssima experiència, i no només gastronòmica. En Juli t'envoltava d'afecte i professionalitat. Mai oblidaré la meva primera visita a aquell restaurant, una nit estiuenca. Vam arribar encara amb l'ensurt de conduir des de Roses per aquella carretera aterridora, amb una enorme caiguda a la dreta.

La benvinguda d'en Juli ens va fer oblidar de seguida aquelles penes. Es va passar tot el sopar amb nosaltres; bé és veritat que érem els únics clients, com ho vam ser l'endemà, al migdia. Va ser inoblidable.

EN Ferran començava llavors la seva progressió, ja els seus plats eren provocadors, magnífics. En Juli ens va acompanyar, ens els va comentar, ens va parlar dels seus projectes... Sempre amb aquell humor especial que lluïa, a estones molt català, a estones universal, que sempre va mantenir.

Van ser molts bones estones passats amb ell, a cala Montjoi o on fos: vam fer junts no pocs viatges. Era capaç de convertir cada vetllada en una festa. Feia broma amb tot; amb tot, menys, per descomptat, amb la seva feina. Tenia resposta per a tot i era capaç de sintetitzar qualsevol debat amb una frase enginyosa i definitiva.

Va ser, sens dubte, un visionari: va saber veure que el seu amic Ferran trencaria els motlles de la cuina mundial. I ho va proclamar així: ell, en tantes coses diferent al gran cuiner, comunicatiu, cordial, va posar El Bulli al mapa. Per descomptat, sense en Ferran no haurien arribat on van arribar, en especial des que, el 1990, tots dos van passar a ser propietaris del restaurant.

Però és molt possible que la trajectòria d'El Bulli no hagués arribat a tenir la brillantor que va assolir sense la feina, sense l'interès de Juli Soler. Segurament, avui estaríem explicant una altra història. Estava atent a tot, sempre buscant la felicitat dels comensals. No se li escapava un detall, i a més ell aportava aquell component de benestar que fa que un gran àpat sigui més gran encara.

No sé de ningú que hagi conegut Juli Soler que no l'estimés: sabia fer-se estimar o, més aviat, no li costava gens, perquè era d'aquelles persones que et guanyava des del primer somriure, des de les primeres paraules.

Fa ja temps que la seva malaltia el va obligar a moderar les seves presències. Després del tancament del restaurant, el 2011, no en sabíem gaire res. Es va trencar una parella tan inseparable com Zipi i Zape. Ell era, sens dubte, el somriure d'El Bulli, la seva cara més amable.

Li van ploure els reconeixements, els premis; en l'edició d'aquest any dels nacionals de Gastronomia va ser guardonat amb el premi a la labor de tota una vida. Més merescut, impossible.

No diré que hagi estat el millor director de sala de la història; però sí que va ser, segurament, el que millor va saber connectar (i convèncer) el seu públic.

És un gran professional i una persona encantadora qui ens ha deixat. Quedarà sempre, en els qui vam tenir la fortuna de conèixer-lo, el seu record, el seu exemple. Que tingui el descans que es mereixia. Juli, et trobaré molt a faltar.