Ahir, de manera sorprenent per inesperada, vaig rebre per mitjà de Facebook el següent missatge privat: «Hace semanas que desactivé tus notificaciones (no veo lo que escribes salvo que entre en tu muro, o tú escribas en el mío o me etiquetes). El motivo es sencillo: nuestra comunicación escrita no nos aporta nada bueno... Vistas las malas consecuencias que tienen nuestros encuentros en Fb, creo que es mejor que no escribamos el uno en el muro de otro. Un abrazo».

Qui això em deia és un vell amic de fora de les xarxes i temporalment més recent en aquestes, actiu militant polític partidista amb qui he tingut, en els darrers dies, diverses discrepàncies públiques d'opinió i de valoració a propòsit del comportament de la seva formació d'ençà les eleccions del 20-D.

Potser es preguntaran, i tenen tot el dret a fer-ho, benvolguts lectors, que quin interès pot tenir aquest fet més enllà de la frivolitat i la irresponsabilitat amb què tantes i tantes vegades ens movem per les xarxes socials; doncs bé, no es tracta que jo vulgui fer paradigma d'un fet singularment puntual, segurament anecdòtic i merament personal, però els ho he volgut explicar perquè potser sí que pot constituir una petita mostra i un ?exem?ple extrapolable dels moments i les angoixes vitals als quals ens estan sometent els nostres, o els seus, o els altres polítics.

I sí, m'he pres aquesta petita i personalista llibertat perquè després de reflexionar sobre el particular, he arribat a la conclusió que alguna cosa ens deu estar passant, alguna malèvola influència ambiental devem estar patint (i no precisament deguda al suposat canvi climàtic) perquè en uns moments en què es denúncia la manca de diàleg i debat públic hi hagi qui vulgui trencar-lo, més quan potser es troba en l'obligació d'oferir explicacions i alenar el debat, encara que sigui de manera puntual, anecdòtica i privada (no sé si potser vostès han sofert d'altres similars), malgrat una amistat personal i familiar de més de vint anys, rubricada amb cerveses conjuntes, i amb sopars i dinars en comú (no, no és això la denominació, segons el nous costums, de cap partit polític).

Perquè al contrari del que potser se'ls estarà acudint com a possible explicació del fenomen, no, la polèmica, les discrepàncies, els desacords no han estat provocats per postures enfrontades davant el problema estrella del moment, el cantindependentisme. No, no ha estat això, perquè el meu vell amic, com jo, no és catindepen.