Ja sé, benvolguts lectors, que amb el que diré corro el risc de quedar-me sense postres, però es que, com deia Aristòtil, cal ser amic de Plató però més amic de la veritat, pel cap baix com cadascú la senti.

Així doncs, amb plena consciència però sense temor, que era broma, repetiré que un dels defectes que aprecio en la vida pública espanyola (sí, sí, catalana també, almenys per un quants mesos) és que és plena de gent de lletres, amb la qual cosa se sol perdre una indispensable capacitat de percepció de la realitat de determinats fenòmens, de les seves proporcions, dels seus orígens i de les seves conseqüències perquè manca una capacitat i experiència d'anàlisi i ponderació, ja que la que s'acostuma a veure no es troba subjecta a regles de validesa científica universal.

En política és possible guanyar havent perdut o perdre havent guanyat, tot és qüestió de l'anàlisi interessada que faci el dirigent de torn. Recordaran, segurament, aquella famosa declaració segons la qual una «dulce derrota» pot ser, a la vegada, una «amarga victoria» (Alfonso Guerra, el gran «henmano» de su «henmano» dixit).

Per a la gent de lletres, per a determinada gent de lletres, tot és possible, perquè com diu la dita popular, «el paper ho aguanta tot», i així assistim, sobretot darrerament, a espectacles polítics esperpèntics a on es juga amb les idees i els conceptes no ja emprant, com he denunciat més d'una vegada, eufemismes, metàfores i amfibologies amb les quals poder finalment argumentar que no, que on es va dir «digo» es va interpretar «Diego», sinó inventant, encunyant suposades noves figures que no resisteixen ni la inclusió en una possible fe d'errades dels manuals de Dret sigui polític, civil, penal o administratiu.

«Per ser un bon polític, un bon governant, almenys en l'àmbit municipal, no calen coneixements específics, que per això ja hi són els funcionaris; només fa falta tenir sentit comú"» em digueren en una ocasió com a excusa per postergar-me en una llista municipal. I, és clar, no ho vaig acceptar i, a més, el temps (aquell que de vegades et dóna la raó quan la raó ja no serveix per a res) va demostrar una vegada més que el sentit comú és el menys comú dels sentits.

Referit a Figueres repassin cartipassos i potser hi trobaran algún exemple del que els dic.