Sembla existir unanimitat, si no en l'opinió pública, sí en la publicada, a carregar, quasi exclusivament, les culpes de l'atzucac en què es troba immersa la vida política figuerenca en el capítol d'«haver» de la comptabilitat gestora de la Majoress Felip. I potser sí, o potser no sigui exactament així que les coses, encara més en una vila tan surrealista com Figueres, venen sempre acompanyades de dalinianes metàfores, eufemismes i amfibologies per les quals, seguint la moda, es poden fàcilment transformar la realitat dels fets en postveritats.

Per resumir, tres són les crítiques fonamentals que se li fan, no tenir projecte de ciutat, no voler dialogar i, a darrera hora, la de no gaudir del suport del seu propi partit. Envers elles a mi m'agradaria fer una reflexió allunyada en el possible de qualsevol maniqueisme.

Així, si no fos perquè aquest no disposar d'un ideal de ciutat és una neverending story que hom sent proclamar cíclicament als polítics a l'oposició (jo la recordo com la principal atzagaiada de l'Armangué versus Lorca quan temps era temps les granotes portaven sabre), si aquest eslogan publicitari fos original, podria resultar i emprar-se com a particularment i concretament inculpatòri; però crec que, com he dit moltes vegades, Figueres encara segueix sense conèixer-se i autodefinir-se i es mostra incapaç d'escapar-se a l'entrepà que fan amb ella Girona, encara que ara minvada, sense Nadal, i Perpinyà.

I el cas és que no es troba en cap dels altres set (!) grups polítics figuerencs un projecte de ciutat capaç de concitar els esforços comuns, de provocar un Fuenteovejuna a l'empordanesa. Pel que es refereix al diàleg, aquest grapejat concepte sota el qual tan fàcilment es poden amagar espuris interessos, mal comença si des d'un equip de govern, que encara que de configuració diversa i per què no dir-ho, contraposada, hauria de mantenir uns mínims de cohesió i de lleialtat, es tracen i es proclamen línies vermelles en forma d'increment de partides o de concessió de grup municipal propi, que denoten més un inamovible interès partidista que comú.

Tenim el mal costum de a les exigències anomenar-les diàleg, però, plantejat així, més que un diàleg sembla un desafiament. Es rep el guant o es recula? I quant a la possible pèrdua de suport intern per part del mateix partit, el possible sacrifici de l'actual alcaldessa seria un immolació pel bé de la ciutat o només en favor del mateix partit? Perquè a mi, altra vegada se m'apareix la figura de la magistral obra de Goya Saturn devorant un seu fill.