El 13 de juny de 1992, la fragata Catalunya, procedent de Grècia, va arribar al port d'Empúries amb la flama olímpica dels Jocs de Barcelona. Allà on els grecs havien desembarcat més de dos mil anys abans, ho feia ara una flama que recorreria les terres catalanes abans d'arribar al pebeter de l'estadi olímpic de Montjuïc, a Barcelona. Més de 70.0000 persones la van rebre a l'Escala, que al mes de juny celebrarà un fet que va transformar urbanística i turísticament el municipi. Aquell dia es van acabar les existències de la majoria de bars i establiments.

Des de la platja fins a Empúries, els visitants ocupaven cada mil·límetre del litoral per participar de l'esdeveniment i un miler d'embarcacions ocupava la badia. Vint mil voluntaris, atletes i polítics van col·laborar en l'esdeveniment. A l'Escala, van ser molts els voluntaris que van treballar amb el Comitè Organitzador Olímpic Barcelona 92 (COOB) i l'Ajuntament en les nombroses tasques que s'havien de desenvolupar. El llavors alcalde, Rafel Bruguera, recorda que molts d'ells ni tan sols van arribar a veure l'acte perquè estaven als aparcaments -es van habilitar 4.000 places-, a l'Ajuntament o en altres punts on s'havia de donar servei, però ho van viure amb passió.

Amb puntualitat, a les nou del vespre, relatava aquell 13 de juny el Diari de Girona, el bou Gloriamar, que havia rellevat la fragata arribada de Grècia, entregava el foc sagrat al Caro d'Art Icaria, que portava fins a la platja d'Empúries la torxa. El bou Gloriamar estava situat al mig d'un triangle format per embarcacions de pesca de Roses i l'Escala i anava acompanyat per una comitiva de 270 vaixells que van creuar la badia.

Una jove de 15 anys, la ballarina i actriu Marian Aguilera, va ser la primera encarregada de transportar el foc olímpic fins arribar a les Ruïnes d'Empúries. Corns marins, torxes i música van rememorar el món hel·lenístic. La torxa, en els primers relleus, va recórrer la platja fins al destí final, on va tenir lloc l'acte de rebuda al temple d'Esculapi.

Les actrius Irene Papas i Núria Espert; el fill de la Premi Nobel de la Pau 1991, Aung San; el llavors alcalde de Barcelona, Pascual Maragall; o el president de la Generalitat, Jordi Pujol, van intervenir oferint discursos en una cerimònia que va durar poc menys d'una hora.

Es van transmetre missatges de concòrdia, de pau, d'esforç i també de catalanitat. L'Ajuntament disposava d'un miler d'invitacions, de les quals 500 es van repartir entre els veïns. La resta va haver de seguir l'esdeveniment des de la pantalla instal·lada a la platja. Però els actes a Empúries eren només una part de la celebració.

La flama olímpica va quedar a l'Escala fins l'endemà. Quan faltaven deu minuts per a les onze del matí, va començar una nova ruta que la portaria per tot Catalunya.

Fotos amb la flama

Durant tota la nit, la flama va estar custodiada a l'edifici de l'Ajuntament. Els que volien podien entrar i fer-se fotos amb ella. Centenars de persones van anar desfilant. Un tercer punt de celebració, més popular, va ser a l'antic camp de futbol, avui plaça Catalunya.

Al municipi hi havia arribat gent d'arreu del país i fins i tot de l'estranger. Alguns hi van passar només la jornada i altres van optar per quedar-se a passar la nit. L'allau de milers de persones va suposar unes vendes extraordinàries, sobretot per als negocis dedicats a l'oci o la restauració, que en molts casos van esgotar les existències.

Entre la munió de periodistes acreditats -150 només per retransmetre-ho en directe- hi havia Robert Carmona, també veí de l'Escala i llavors redactor de Diari de Girona. Juntament amb Ramon Iglesias, Sebastià Roig i Magda Pujol van cobrir l'esdeveniment. «Recordo que va ser un dia de moltes emocions, tant com a escalenc com a periodista», relata Carmona, que constata que «planava a l'ambient aquella sensació entre tothom d'estar presenciant uns moments inoblidables». «Les platges d'Empúries estaven plenes a vessar i el municipi sencer crec que estava col·lapsat com mai», recorda.

Es va treballar amb dificultat perquè costava moure's i hi havia un estricte control per part dels organitzadors, que van aconseguir impedir que un espontani arribés fins al pebeter amb el missatge de «Freedom Catalonia». No era la única pancarta catalanista que es va poder veure, malgrat que les imatges es van evitar a la televisió estatal, constata.

El ressò mundial va afavorir turísticament la població perquè la va situar al mapa mundial. Es calcula que la cerimònia va arribar a 3.500 milions d'espectadors a tot el món. En aquell moment, a molts mitjans els va costar ubicar el municipi i es poden llegir cròniques que confonen, per exemple, Empúries amb Empuriabrava. Avui encara passa a vegades, admet Bruguera, però molt menys.

Una flama de mil milions

La flama també va servir per transformar urbanísticament alguns racons. «Una flama de mil milions», titulava Diari de Girona, perquè va suposar una injecció econòmica ràpida per arranjar l'accés i el litoral d'Empúries. És allà on es van centrar les principals inversions. La seva transformació i una escultura de Rosa Serra són les petjades que han quedat d'aquells Jocs Olímpics. Les principals obres van ser la carretera d'accés a Sant Martí d'Empúries des de la C-31, amb un cost d'1,4 milions d'euros (llavors 240 milions de pessetes); la urbanització del passeig d'Empúries, amb més de tres milions d'euros, i l'escultura de la flama. S'inauguraven dos dies abans de l'arribada de la torxa olímpica, després de mesos de treballs a tot ritme i diversos entrebancs.

Del caos de cotxes circulant i aparcats a peu de platja es va passar a un espai peatonal. Avui és un dels espais turístics emblemàtics de la població.

Ara, l'Ajuntament està preparant els actes que al juny han de servir per rememorar l'arribada a aquest punt de la flama olímpica.