Llegeixo a les cròniques comarcals del company Pau Esparch que dos ciutadans empordanesos, una veïna de l'Escala i un altre de Llançà, han estat acusats de sengles delictes electorals, en no presentar-se ella a la formació de la mesa de la qual havia estat escollida pels comicis del 20-D, i arribar tard ell a la constitució de la mesa de la qual havia de formar part a les eleccions el 27-S.

El cas és que, jutjant-se tots dos casos a l'Audiència Provincial gironina, circumstància que ens generaria l'esperança d'una certa proporcionalitat o paral·lelisme acusatori, a l'escalenca, de la qual no s'especifica en la informació els motius del seu incompliment (aquesta manca de notícies exculpatòries fa témer una personal disposició de reial gana), la fiscalia li demanava 10 mesos de presó, que han quedat en un acord de noranta dies (jo, la veritat, tots aquests procediments de subhasta de penes mai els he acabat d'entendre), i en canvi el llançanenc, malgrat aportar testimonis d'haver patit unes dificultats físiques de desplaçament, tot i haver-se presentat, s'enfronta a una petició de 12 mesos de presó que, mantinguda per la fiscalia, ha quedat vista per a sentència.

Dura lex, sed lex diu l'aforisme i cal suposar que tant l'acord pel que fa al cas d'una, com el del desacord de l'altre són situacions permeses per la llei, la dura llei però llei al cap i a la fi. Però la ciutadania assisteix amb sorpresa continuada a decisions que estima, si no contradictòries, sí que sol catalogar com d'aplicació de distintes vares de mesurar i potser és aquesta una d'elles: No presentar-se comporta un acord de tres mesos i de no recurs a instàncies superiors, fet pel qual es pot considerar cosa jutjada i sentència ferma, i en canvi, per arribar tard, decidida fermesa en la petició d'una condemna d'un any.

Suposo que el més prudent és esperar que els Magistrats recondueixin el tema i, acceptada com a conforme a llei la transacció trimensual de la incompareixença, estableixin la proporció adequada de pena pel simple retard.