Llegeixo a la crònica de l' Anna Font al Diari de Girona que Carles Páramo es retira de la política; de la política activa, és clar. És a dir, dels càrrecs públics, perquè de la política com molt bé ha acabat dient, «polític no ho deixarà de ser mai, encara que no exerceixi». Potser, recordant aquell gallec famós que fou Pío Cabanillas, hauríem de dir que, amb aquesta personal decisió, traspassa el nivell de manar per assolir el d'influir que era el que al seu semblava venir-li més de gust; o, recordant un altre i establint un paral·lelisme, que el que ara s'estima més es ser «exministre».

Les primeres notícies de Carles Páramo les vaig tenir allà pels principis del noranta quan ell i jo començàvem els nostres «pinitos» a la política municipal liderant sengles llistes, ell la de la desapareguda coalició CiU, i jo la del PP, i quan podríem considerar que feiem de l'Empordà, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, un assaig d'entesa entre els qui alguns anomenen dos nacionalismes: el català i l'espanyol.

CiU i PP pactaren a Roses i Figueres (potser més ben dit Páramo i Sanés ho feren a Roses i Lorca i jo a la capital) i d'aquesta manera el nostre referenciat inicià la seva més tard, llarga ostentació de l'alcaldia i d'altres càrrecs, i el qui els subscriu copsà per al PP el més alt protagonisme polític municipal gironí de la seva història.

Páramo, la seva dilatada trajectòria l'avala, a part dels mèrits propis, ha estat recolzat i impulsat pel seu partit a ser un triomfador (d'altres partits també ho feren amb els seus regidors empordanesos, Sans, Palma, Canet, Casamitjana... per copsar les més altes cotes de representativitat política).

Però, en canvi, del costat del PP tant Sanés com jo mateix vam acabar ser devorats per un partit assilvestrat que no sabia què volia ser quan fos gran i en el que mentre Vidal Quadras i d'altres es repartien el paper de Torquemada, Oriol i López assolien el de respectius Brutus.

L'Empordà per a uns era un viver i per a l'altre, un motiu d'envejes. Sanés es va afiliar a Unió i un servidor vaig acabar, al final de la «legislatura» municipal, abandonant la política; l'activa, és clar, perquè polític, quan has begut d'aquesta pòcima, no ho pots deixar de ser mai.