"El claustre de Palamós és una recreació moderna d'un de medieval dissenyat per un arquitecte que tenia coneixements bàsics de l'arquitectura medieval -que va incórrer en errors mètrics, compositius i constructius- i que va ser executat per hàbils escultors que desconeixien el llenguatge iconogràfic medieval". Aquesta és la conclusió del doctor en Arquitectura José Miguel Merino de Cáceres, de la Universitat Politècnica de Madrid, després d'analitzar el claustre en les seves dues visites que va realitzar a Mas del Vent.

Merino ja havia fet un primer informe en descobrir-se el claustre, i ja deia que era fals. Ara ha analitzat en detall, des de la seva especialitat, l'arquitectura dels elements i mesurat i analitzat les peces. Les conclusions, diu, són clares: l'execució i composició del conjunt va seguir una mecànica i les pedres tenen idèntiques mides. Tampoc hi ha marques del tallat de les peces (si fos medieval es veurien) sinó que haurien tractat la pedra per envellir-les i no poder-les datar, una de les grans incògnites.

Entre altres exemples, Merino aporta dades precises on demostra que es va fer servir el sistema mètric decimal, instaurat el s.XIX,

L'estudi "El misteriós claustre de Palamós" l'ha publicat la Universitat de Valladolid al seu butlletí del seminari d'estudis d'art i arqueologia i posa per escrit el que Merino va exposar en una conferència.

Aixó, sobre els aspectes formals de l'arquitectura, els arcs són "una rèplica formal del claustre de Juan de la Peña", amb inspiracions del claustre de Silos. Les bases també són còpies "idèntiques", com "fetes mecànicament", amb lleus diferències. El de Palamós també copiava aspectes arquitectònics del de San Juan de la Peña que només eren vàlids per aquest últim, i que a Palamós haurien d'haver afegit.

Pel que fa a l'estereotomia, l'estudi sobre com es tallaven les roques de pedrera i que Merino confirma que eren de Villamayor, a Salamanca, conclou que l'estructura és rígida i homogènia, "sense el més mínim error, totes les peces són perfectes, de les mateixes dimensions, com fetes mecànicament" i no tenen peces d'encaix que haurien d'aparèixer si fos medieval. Per exemple, els capitells tenen les mesures que eren les normalitzades llavors a Villamayor.

Un dels grans punts que demostraria que és fals són els talls de les pedres. Una pedra que, en tenir una alta porositat, a l'època medieval solien aplicar un material que homogeneïtzava el color i el protegia de la humitat. A més, en aquella època el cisell deixava marques d'esgarrapades. "En cap part del claustre de Palamós hem trobat restes" de la capa d'aquells materials o marques de cisell, diu. És més, es va aplicar "un abrasat" segurament per "envellir", "esborrar" i "emmascarar" l'origen.

A més, Merino va mesurar sobre plànol la construcció i va resoldre que el de Palamós es va fer "segons el sistema mètric decimal i amb una notable precisió", un fet "revelador", ja que el sistema "és de mitjans del s. XIX" i "indica clarament la modernitat de la fàbrica".

Les pedres de Salamanca

L'estudi recorda els inicis del claustre. Les peces van arribar a Ciudad Lineal de Madrid a partir de 1931 des d'un origen desconegut. Com que la pedra seria de Villamayor, "no és dificil imaginar d'on procedien les pedres". "Es devien fer en una pedrera i taller de Salamanca, a partir de 1928, i el trasllat es faria paualatinament, a mesura que s'acabaven". Va quedar inacabat després de la guerra i l'antiquari Ignacio Martínez el posava en venta. El 1958 va anar a Palamós. A Ciudad Lineal el claustre tindria tres galeries (la quarta no s'hauria fet) i a Palamós en perdria una. Les pedres estan deteriorades, suposen per la manca del material que s'aplicava a l'edat mitjana.

Un possible autor del claustre?

Una de les grans incògnites és quan i qui va encarregar el claustre. Merino recorda: "En el primer terç del segle passat, a Salamanca es mantenia una important tradició de pedreres que van treballar de manera eficaç en la restauració de la Catedral Vella; al capdavant de les obres hi havia l'arquitecte Ricardo García Guereta, notable expert en allò medieval, que vivia a Madrid a Ciudad Lineal, al veïnat de l'antiquari Ignacio Martínez". I Merino ho deixa sobre la taula.