Els Di-Versiones són boníssims». No és cap comentari gratuït, va ser la resposta que va donar el periodista Albert Om, un dels habituals dels estius a Sant Antoni de Calonge, en una entrevista a Diari de Girona quan li van preguntar si era d'anar a festes majors. Ahir, precisament, Sant Antoni començava la seva. I ho feia en gran. Des del 2014 l'últim divendres d'agost és l'innegociable dia de la Diverbeach, un invent del grup calongí que va començar com una anècdota i que ara és capaç de desbordar l'ordenada tranquil·litat del poble, envaït per un públic de totes les edats amb voluntat de ballar, cantar i passar-ho bé. «Més que una festa major, és la gran festa de comiat d'estiu», com explicava Om. La quarta edició, que estrenava ubicació, canviant Torre Valentina per l'Espigó del mig, i incloïa aquest cop escenari (fins ara els músics tocaven a peu de platja) va tornar a batre rècords.

Mecano triomfava els anys vuitanta amb tonades tant elaborades com aquella que deia « Hawaii Bombai són dos paraisos que a veces yo me monto en mi piso». «Però Calonge és més guai», hi van afegir els Di-Versiones.

Aquest va ser el leitmotiv de la Diverbeach d'ahir. El popular grup gironí, amb més d'una dècada amenitzant festes majors, demanava al públic que assistís a l'esdeveniment amb camises de flors, tutús, barrets surfers o cocos. I així va ser com durant una tarda d'estiu van convertir l'Espigó del mig en una rèplica de Honolulu.

La Diverbeach va arrencar amb una cursa solidària, The Picasso run, que havia quedat suspesa divendres passat en senyal de dol pels atemptats de Barcelona i Cambrils. Música a tot drap per, a quarts de vuit de la tarda, donar entrada al plat fort, l'esperat concert dels Di-Versiones al bell mig de la platja, al cor de Sant Antoni.

Una cita que ha fet fortuna a la Costa Brava, com aquell tradicional suquet de Pere Portabella. Al so de Mi gran noche de Raphael s'iniciaven dues hores festives que van posar Sant Antoni del dret i del revès de la mateixa manera com ho han anat fent aquest estiu per diferents festes majors, o a la Copa el 5 de juny, en l'apoteòsica celebració de l'ascens del Girona FC a Primera. De la mateixa manera que van fer ballar Pablo Machín. Tot i que ahir hi faltés Mojica. Acabada la intervenció dels calongins encara n'hi havia amb ganes de més festa, allargada amb el so d'un DJ.

Uns les cantaven totes com si fos l'últim concert, altres es quedaven més enrere i berenaven, i també hi havia qui entre cançó i cançó aprofitava per anar a fer un banyet. Ja no s'entendrà, a Sant Antoni, un estiu que no acabi amb música i somriures. Aquesta és la gràcia. Un model nascut sense cap afany de lucre, en un «xiringuito» de Torre Valentina, ha acabat fent furor. Perquè a la Costa Brava encara hi queden coses autèntiques.