Blog 
Un racó de paraules
RSS - Blog de Irene Ramentol

L'autor

Blog Un racó de paraules - Irene Ramentol

Irene Ramentol

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). He passat per les redaccions de El Punt de Girona, l'Agència Catalana de Notícies (ACN) i actualment sóc redactora del web del Regió7 i del Diari de Girona.


Arxiu

  • 07
    Febrer
    2013

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

    Lola

    Fa pocs dies vaig tenir una trobada fortuïta. Vaig conèixer la Lola. Seia en un portal de Barcelona que no acostumo a freqüentar però que per circumstàncies concretes aquell dia hi vaig anar a parar. 'Bona tarda, necessita alguna cosa?', vaig preguntar-li sense arribar a veure el seu rostre que protegia amb mantes per resguardar-se del fred. Aquell va ser l'inici d'una conversa  del tot inesperada, carregada d'emocions i de sensacions contradictòries producte de la duresa dels fets que ens havien dut a trobar.

    La Lola era mare de cinc fills, tots ells emancipats, i no tenia llar. Feia temps perquè obrissin l'alberg que hi havia situat al carrer. Però eren les quatre de la tarda, no obrien fins a les vuit i la temperatura era considerablement baixa.

    Des del primer moment vaig tenir la sensació que a la Lola no li molestava la meva presència. Ben al contrari, el seu somriure permanentment dibuixat em transmetia certa complicitat. Així que sense saber massa quin profit podria treure de la meva companyia, vaig decidir restar uns minuts amb ella per intentar esvair-li la sensació d'espera, que de ben segur que fa desesperar a qualsevol ésser humà.

    M'havia dit que no necessitava res i li vaig fer cas. Al cap de poca estona de parlar amb ella, vaig esbrinar que un treballador d'un bar del carrer li havia donat un entrepà per dinar i una veïna de l'escala on estava resguardada li havia portat roba, una targeta pel transport públic i un cafè amb llet calent.

    La Lola havia patit molt. La seva història era complexa i la situació familiar també. Però el fet és que amb seixanta i pocs anys havia de passar les hores sense companyia, sobrevivint al fred en aquell carrer que, sense  haver-ho pogut triar, s'havia acabat convertint en l'escenari de les seves frustracions en haver vist com li ha estat llevat un dret fonamental.

    Escric aquí la història de la Lola avui que, un dia més, els mitjans publiquen informacions lamentables de casos d'abús de poder. Perquè, malauradament, les nostres oïdes i els nostres ulls s'estan acostumant a assimilar aquest tipus d'accions condemnables. I com a periodista em sento amb el deure d'apropar històries reals perquè si algú d'aquests poders em llegeix, tingui un mínim ressentiment per les seves accions i prengui consciència que a la vida real, la de la majoria dels ciutadans, no hi ha sobres amb diners per a la Lola, però, en canvi, sí que hi ha gent que amb el poc que té li estén la mà sense dubtar.  

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook