Uns minuts que valen tant com quilos de medicaments i hores de quimio. Gonzalo Fernández, un pacient aïllat des del 26 d'octubre en un hospital de Vigo per una leucèmia, va poder acariciar el dimarts amb la gemma dels dits el somni que anhela des de fa ja 41 dies: veure i sentir als seus dos fills, amb els qeu només pot comunicar-se per telèfon o videotrucades. L'ajuda inesperada d'un operador de grua que treballava a la zona va permetre als seus dos fills alçar-se diverses plantes per arribar a la seva finestra.

Tot va començar gràcies a la seva dona, Ana. "Com que el vaig veure baixet de moral vaig proposar a la família i als amics que, ja que ell no pot rebre visites, es reunissin ells al pati de l'hospital per saludar-ho des d'allà. Des de l'habitació veiem molt bé l'esplanada", relatava Ana.

Per organitzar la sorpresa Ana va crear un grup de WhatsApp. El dia acordat, el 6, i a l'hora pactada, les cinc de la tarda, una vintena d'incondicionals de'n Gonzalo es plantaven sota la finestra de l'àrea d'aïllament amb globus i un enorme cartell en el qual donaven ànims al seu amic. El pla -continua Ana- era apropar a Gonzalo a la finestra i que pogués parlar amb els seus a través del telèfon. La cosa no va sortir bé. Un imprevist ho va complicar tot, i el que havia ser una dolça sorpresa es va convertir, al final, en un retrobament emotiu.

Quan els seus amics i parents estaven ja a punt de deixar anar els globus i esclatar en una ovació, un infermer va entrar a l'habitació de Gonzalo. Era l'hora de les seves medicines. "Els vaig enviar un missatge per avisar-los que ens retardàvem cinc minuts, que esperessin", comenta Ana. La sessió amb les medicines va acabar i Ana va donar l'avís, però els amics de Gonzalo no donaven senyals de vida. Ni rastre del whatssap amb el qual havien quedat de donar el seu ok. "Estava esperant que em telefonessin quan, de sobte trec el cap a la finestra...", apura.

I allà hi havia la sorpresa. Pel mateix finestral pel qual es cola diàriament el sol, des del qual els pacients d'aïllament segueixen els capvespres i albades, apareixien els rostres radiants de Gonzalo i Daniela -els fills de la parella, de 14 i sis anys-, i Viviana, la germana de Gonzalo. "Va ser genial, increïble, una alegria...", reviu Ana: "Em demanava que el baixés del llit per apropar-se a la finestra i poder saludar-los".

- Com va viure ell la sorpresa?

- El va alegrar moltíssim... Mira les fotos, la seva cara llueix.

Però... Com es va obrar el miracle? Com es van elevar els seus fills fins a la finestra de Gonzalo? El mèrit -explica Ana- és de l'operari d'una grua mòbil que aquella tarda treballava a l'hospital. En veure-la avançant a poc a poc cap a la finestra de la planta d'Hematologia i després de rebre el missatge d'Ana que la sorpresa havia de posposar-se uns minuts, els amics i parents de Gonzalo van tenir la idea. Li van explicar la situació a l'operari. I ho van aconseguir.