Menjar casolà ... a casa

Fa uns quants anys, abans que els buròcrates de torn enviessin a casa a alguns dels millors professionals de la ràdio pública, el meu admirat i estimat Andrés Aberasturi comentava en antena com li molestava que el traguessin de casa per portar-lo a dinar a un restaurant d'aquests que presumeixen de cuinar "menjar casolà". Quina raó tenia ...

Una constant en l'ésser humà és menysvalorar el que té a casa per apreciar el que a fora li costa una pasta gansa. Tanmateix, cada vegada hi ha més gent que busca aquests restaurants de "menjar casolà" en detriment dels restaurants d'alt nivell.

La meva última experiència pot servir com a exemple, perquè llocs així n'hi ha a puntades de peu. Clientela elegant, menjador de taverna. Absència de carta: li canten a un els plats, per descomptat com es canten els plats: sense preu. Servei amable, però escàs: una sola persona per vint comensals és poc. Bé, pensa un, sempre esperançat i creient en la bondat humana: pot ser que es mengi bé aquí.

Doncs ... no. No, si un està acostumat a menjar bé cada dia a casa seva. Si això és així, el pitjor lloc on et poden portar és a un restaurant de "cuina casolana". Els que ja han estat li diuen a vostè que l'amanida és "boníssima". Vostè, després de provar-la, pensa que la de casa seva és infinitament millor ... Home, es pot menjar, però ... Després li diuen, què sé jo, que la samfaina és una obra d'art ... i li posen davant un samfaina la textura s'ha perdut en la trituració, els ingredients no són per tirar coets. A hores d'ara vostè està bastant decebut, perquè, a sobre, el vi "de la casa" que li recomanen és un vinet que pot passar, però poc més. En aquests casos recordo sempre el meu desaparegut amic Manu Elexpuru, que deia: "els vins cars, a casa, fora de casa, el vi de la casa".

Bé, s'han pres els cafès i, més o menys, s'han compartit dos primers i s'han pres quatre segons, a més de les postres, el vi i els esmentats cafès. Arriba la factura i sí, és clar, no és la d'un "tres estrelles", però és que només faltava que ho fos. Tampoc, què volen que els digui, és de menú del dia: es mou entre els 40 i els 50 euros per càpita. Com per anar-hi cada dia!

Una de les coses que deia en aquell llunyà programa Aberasturi era que quan vas a menjar fora de casa per provar "coses rares". Doncs sí. No sé si rares, però coses que a casa no són habituals ... o que a casa no surten com a fora. Jo lamento anar contra corrent, però per menjar-me uns ous ferrats amb patates em quedo a casa meva. I és que, donant-li la volta a la frase de Manu Elexpuru, els dic que "el menjar casolà ... a casa".