Dos joves emprenedors, Albert Marquès (1984) i Irene Serra (1987), han impulsat a la ciutat de Girona un centre de teràpies assistides amb gossos, que té la finalitat primera de treballar amb i per a les persones amb discapacitat, o alguna disfunció social, a fi de millorar-ne la qualitat de vida. Els gossos de teràpia no guareixen però sí que, després d´anys d´estudis i experiències pràctiques, han esdevingut una eina molt rellevant per aconseguir un major benestar de la persona. Permeten, formant part d´un programa assistit, la millora de les capacitats motores, l´estimulació dels sentits, i de l´atenció i memòria, entre d´altres. En l´àmbit social, hi ha aplicacions en centres de menors, presons, cases d´acollida de persones maltractades... Els gossos permeten treballar les pròpies capacitats i poden aportar millores físiques, emocionals i cognitives. El Centre de Teràpies Assistides amb Cans (CTAC) de Girona són els primers a l´Estat espanyol en obtenir una llicència específica per realitzar en un local exclusivament teràpies assistides amb gossos. El centre també forma, acadèmicament, tècnics i experts en intervencions assistides amb gossos.
Albert Marquès, d´entrada, deixa clar que els gossos es poden utilitzar com una «eina terapèutica més». Expressa, com un dels avantatges més rellevants, que els gossos són «lubricants socials» perquè afavoreixen les relacions interpersonals. Això s´aplica, per exemple, en casos de fòbia perquè el gos obliga a sortir a l´exterior i afavoreix els contactes socials. El gos, continua argumentant, «no jutja» i no discrimina per raó de físic... Marquès, que és educador social, explica que els gossos, a diferència d´altres animals, són interpretats, per la majoria de persones, com a agradables, propers als humans, desperten simpatia, transmeten escalfor (tacte...), i són de fàcil transport i mobilitat. Sovint, no hi ha dubte de la relació altament emocional que s´estableix entre les persones i els cans.
Recurs terepèutic
Les teràpies amb gossos són un recurs relativament nou. A l´Estat espanyol, aproximadament, una desena d´anys. Les referències són als Estats Units i Canadà. Els gossos de teràpia no s´han de confondre amb els gossos d´assistència, com ara els pigalls o els que col.laboren amb la policia (són d´ajuda social), ni tampoc amb les simples activitats en què participen cans. L´ús d´animals com a recurs terapeùtic té, com a imaginari més popular, l´equinoteràpia, que es fa amb cavalls. També són força conegudes les aplicacions amb dofins. Tanmateix, Marquès creu que la teràpia amb cavalls, que ha aportat bons resultats, ha «obert portes» al treball amb gossos en afavorir la permeabilitat de la gent cap a aquest tipus d´aplicacions als àmbits de la salut i social.
Les teràpies amb gossos tenen limitacions? A priori, no. Albert Marquès comenta, per argumentar-ho, que no n´hi ha, per exemple, per raó d´edat del receptor però, subratlla, sí que és necessari planificar segons cada cas (ritme, aspectes a treballar...). La creativitat, amb la finalitat d´aconseguir un bon resultat, sorgeix com una variable a considerar. Irene Serra, també educadora social, explica, a fi d´aclarir, el cas d´un grup de gent gran amb diferents graus d´Alzheimer, una enfermetat degenerativa del cervell: «No pots fer el mateix tipus de teràpia per a cada avi». Tanmateix, si una persona rebutja, o no li agraden, els gossos, sí que significa una limitació terapèutica.
Encara referent a l´Alzheimer, Marquès expressa que diferents professionals de la psicologia i psiquiatria coincideixen en defensar que el tacte, en les persones afectades, és el sentit que menys es degrada. El contacte físic amb el gos ajuda, en aquests casos, a que la persona pugui treballar la memòria i, per tant, retardar o disminuir un deteriorament d´aquesta.
Les teràpies són diferents per a cada col·lectiu de persones. A tall d´exemple, en paràlisi cerebral, la teràpia és «molt directa», en el sentit que el gos està «pràcticament sempre en contacte físic» amb la persona, explica Marquès, en una tasca, bàsicament, sensorial. Un altre exemple. En el cas de persones amb mancances en habilitats socials o emocionals, «la intervenció del gos pot no ser tant directa i treballar més la variable actitudinal (motivació, incentivació...)». En una teràpia amb gossos, argumenta Serra, sempre hi ha un expert de l´àmbit sanitari (psicòlegs, metges...) o socioeducactiu (educadors socials, mestres d´educació especial...) i el tècnic (encarregat del gos), que treballa consensuant amb l´anterior. L´expert és el responsable de les persones que reben la teràpia. Dos professionals que treballen alhora amb un mateix objectiu. L´esquema és expert-tècnic-gos-usuari.
Tot i que és un servei amb poc temps de funcionament, CTAC ha treballat ja en diferents institucions socioeducatives gironines, com ara els centres d´educació especial de Palau (Girona) i Mare de Déu del Mont (Vilafant) i els centres de gent gran de Celrà i Sarrià de Ter (atenent persones amb Alzheimer).
Races i ensinistrament
Els gossos llauradors i els golden són molt usats en teràpies. Tot i això, CTAC utilitza gossos pensant en els individus i no en races. En el cas dels llauradors, hi ha diversos motius, explica Albert Marquès. «És molt fiable»; «tornen els objectes després de ser llançats, ja que genèticament están acostumats al cobro, cosa que permet fer moltes activitats»; són «gossos amb gran empatia amb els nens i nenes»; «molt pacients»; i, sobretot, «molt llaminers i joganers, cosa que els fa fàcils d´ensinistrar».
Precisament, els animals són educats en positiu, a través de jocs i premis. Aquest mètode implica reforçar una conducta del gos que ens interessa (li donem un premi, per exemple, un caramel o un tall de salxitxa), alhora que ignorar la que no volem. Que no torni a fer la conducta obviada és qüestió de temps. En una sessió d´entrenament amb clicker, la conducta que l´ensinistrador vol reforçar va acompanyada del soroll de l´esmentat aparell. «És fer que un estímul neutre que no significa res per al gos, es converteixi en un reforç condicionat després d´una resposta motriu voluntària», explica. Subratlla que «cal estar molt atent a les conductes del gos i quan en fa una que interessa (per exemple, obrir el calaix), es prem l´aparell i se li dóna el premi». I afegeix que «el gos pensa que ha fet alguna cosa que ha agradat, i, en el futur, repetirà la conducta». No obstant, Marquès recalca que és «molt important la precisió, en el moment de reforçar una conducta determinada». Irena Serra argumenta que, en aquests aprenentatges, «el gos no ho fa malament, sinó la persona que ensinistra».
Per això, les sessions d´entrenament es realitzen sota gran concentració i rigorositat de l´entrenador, tal com va poder comprovar aquest diari. El clicker més comú és una caixeta petita (cap al palmell de la mà) amb una llengüeta metàl·lica que fa un soroll tipus «clic-clic» quan aquesta es pressiona. Un curs de teràpia assistida amb gossos forma professionals per exercir com a tècnic –adreçat només a titulats, o estudiants, de l´àmbit terapèutic, sociosanitari i educatiu– o expert –persones que tenen una afinitat amb el món dels animals i l´entorn de la discapacitat–. El perfil d´alumne interessat en els cursos és heterogeni.
En gossos procedents d´altres àmbits, l´ensinistrament pot ser més lent. «Si saps el seu passat, el procés serà més senzill», comenta Marquès. Hi ha variables que també entren en joc: el context on es fa l´ensinistrament, la seguretat del mateix animal... Quantifica en nou mesos el temps per ensinistrar un gos de teràpia. Parla d´entrenaments diaris, sense estressar l´animal, en un procès gradual en sessions de teràpia. Serra afegeix que, igual que les persones, tenen un «constant procès d´aprenentatge», per exemple, davant nous reptes terapèutics. Marquès conclou que hi ha manteniment en conductes bàsiques en els gossos «veterans» però gairebé, diu, són instintives: «Ells ja ho saben», explicita. Hi ha moltes races de gossos adequades per fer aquesta mena de teràpies, a excepció d´aquelles que estan catalogades com a perilloses.
Edats i talles dels cans
Albert Marquès raona que la millor edat per als gossos a l´hora de fer teràpia és l´època madura. Per explicar-ho senzillament, diu que, aproximadament, als vuit anys, es «jubilen». Un exemple. Amb any i mig, ja «treballen», i poden fer-ho fins els nou. En races de talla més petita, poden ser gossos de teràpia més aviat en tenir una maduració més ràpida. Un cop «jubilat» el gos, el mateix tècnic es queda l´animal o és entregat a alguna família, de manera que pugui continuar com a companyia. Irene Serra afegeix que l´edat és flexible i, a fi de valorar-ho, cal saber l´opinió de veterinaris o etòlegs.
En referència a les talles, Marquès defensa que cal tenir un equip de gossos «heterogeni». «No hi ha gossos perfectes, de la mateixa manera que tampoc no hi ha professionals que ho siguin». Els de talla petita són idonis per a infants o «persones que, inicialment, són una mica reàcies al contacte amb gossos». A més, el contacte amb gossos petits és més senzill i, per exemple, fàcil de treballar amb persones que tenen alguna discapacitat física.
Implicació social CTAC
Girona també està promocionant l´associació Somriures CTAC, que vol, entre d´altres, gestionar una borsa de beques a benefici d´usuaris que rebrien teràpia i la recerca de famílies acollidores dels gossos. El propòsit és l´autofinanciació amb l´impuls d´esdeveniments, la venda de marxandatge i acords amb empreses del sector. De moment, és a la venda un peluix de l´associació (un gos de teràpia amb peto) i hi ha un acord amb l´empresa DingoNatura, que elabora pinso de gamma alta, que destina el 15% dels beneficis de la venda d´aquest producte a l´associació. Es distribueix a domicili.
L´objectiu global de l´associació és la sensibilització i implicació envers les discapacitats i les teràpies amb gossos. Una altra de les accions són activitats de lleure per a persones amb discapacitat i que té, com a primer propòsit, un treball terapèutic.
Galeria de fotos
notícies anteriors
més notícies
