Del bracet de Truman Capote

La novel·la L’home dels pijames de seda de Màrius Carol, guardonada amb el Prudenci Bertrana i el Maria Àngels Anglada, ha fet revifar l’interès per l’estada de Truman Capote a Palamós. L’escriptor nord-americà hi va exorcitzar els seus dimonis literaris entre 1960 i 1962 i, envoltat de paisatges mediterranis, hi va escriure una part important de A sang freda, l’obra que l’encimbellaria com a mestre de la non-fiction novel. A Capote, els sojorns a la Cos­ta Brava li van deixar bon record. Cap al final de la seva vida assegurava: «He viscut a Espanya en poblets de pescadors on feia sol a totes hores durant tots els dies de la setmana, però no eren tan avorrits com Los Angeles».

Aprofitant el ressò positiu de L’home dels pijames de seda, l’Ajuntament de Palamós ha prosseguit la feina de rescat de la figura de Capote. Una feina iniciada el 2007, amb la desco­berta d’una placa en un edifici de la platja de la Catifa, recordant l’estada de l’escriptor. La difu­sió del Palamós que va conèixer el creador d’A sang freda continua ara gràcies a una ruta literària pels escenaris on va viure i que va trepitjar, acompanyat sovint pel seu buldog. La ruta, en diferents idiomes amb el suport d’un guia especialitzat, permetrà evocar la presència de l’escriptor i entendre millor la seva relació amb la costa empordanesa.

Van ser tres temporades llargues, entre 1960 i 1962. Capote havia decidit exiliar-se a Europa per escriure A sang freda. Buscava espais tranquils on concentrar-se i poder seguir un horari de treball adequat, lluny de les interrupcions i els destorbs que patia als Estats Units. Mentre examinava uns quants destins possibles, va retenir el nom de la Costa Brava, un indret associat a Espanya que començava a ­córrer en boca de molts turistes. Ja l’any 1953, el periodista John Braddock havia narrat des de The New York Times l’existència d’aquesta «costa fabulosa». La definia com «un tram accidentat i boscós. Un litoral sinuós de seixanta milles de llarg, a Catalunya, que no deixa d’augmentar en popularitat com un lloc europeu ideal per passar unes vacances al costat del mar».

Un altre nord-americà, el novel·lista Robert Ruark, hauria pogut subscriure les paraules de Braddock. Ell i la seva dona Ginny vivien, des de 1953, en un xalet davant la platja a Sant Antoni de Calonge, al costat de Palamós. Ginny Ruark, bona amiga de Capote, va ser una peça clau en la seva decisió d’instal·lar-se a Palamós. Ruark era un home aventurer, impetuós i assedegat d’Àfrica, que projectava una imatge viril i torrencial que semblava clonada de la d’Ernest Hemingway. Des de Sant Antoni escrivia cròniques periodístiques que es publicaven a 200 diaris dels Estats Units, però, a l’hora de tre­ballar, era als antípodes de Capote. Ruark menystenia els estilistes que sospesaven cada adjectiu i cada metàfora abans de donar-los per vàlids. Preferia produir una cascada incontinent de paraules, en lloc de quedar-se aturat per meditar-les. El periodista Herb Caen, durant una visita estival a Capote, va ser testimoni d’una escena reveladora: «Ruark es va presentar i li diu: “Truman, avui ja he escrit 5.000 paraules i em jugo el que vulguis que tu, assegut a l’escriptori amb la teva ploma, només has escrit una paraula”. A la qual cosa Capote va respondre: “Sí, Robert, però era la paraula ­correcta”».

L’HOTEL DE LA FAMÍLIA TRIAS

Capote va arribar a Palamós el 26 d’abril de 1960, seguint els consells dels Ruark, en companyia de l’escriptor Jack Dunphy, la seva parella des de 1948. Jack era deu anys més gran que ell. Li feia de secretari i, entre d’altres tasques, li mecanografiava els textos que Truman escrivia a mà, amb molta cura. Tot i ser autor de novel·les i d’obres de teatre, Dunphy no tenia el talent literari del seu company. I el seu caràcter també era molt diferent del de Truman: si el seu amic era alegre, sociable i extravertit, ell era esquerp i reservat. Jack rebutjava l’assistència als balls, les festes i els ambients glamurosos. Preferia practicar esports i esquiar, coses que a Capote no li interessaven gens.

Aquell 26 d’abril, la parella es va instal·lar a l’Hotel Trias. Van agafar dues habitacions i s’hi van estar un parell de dies, mentre els posaven a punt l’apartament que havien llogat a la platja de la Catifa. Els americans carrossaven 25 maletes i tres mascotes: el buldog Bunky, el terrier Kelly i la gata siamesa Sister (Capote era incapaç d’anar pel món sense els seus animals).

En aquells moments els responsables de l’ho­tel eren Josep Colomer –fill de Maria Trias, la fundadora de l’establiment– i Anna Maria Kammüller, la seva dona. El matrimoni es va convertir en el suport logístic dels dos escriptors: va fer gestions per trobar-los cases on allotjar-se i els va relacionar amb comerços i gent de la vila. Josep Colomer recorda: «Quan Capo­te tenia qualsevol problema, venia a l’hotel i miràvem de solucionar-lo, ens vam convertir una mica en el seu refugi». Encara que no s’hi hostatgés, Capote solia acostar-se al bar de l’hotel per beure i llegir la premsa. Hi anava sol i prenia «un martini amb ginebra o un ginger ale amb ginebra o whisky». Anna Maria Kammüller no ha oblidat les seves entrades «teatrals i espontànies» a la recepció. «Un dia es va presentar amb un petit cistell de vímet a la mà, tot satisfet de la seva troballa i dient que el faria servir per posar-hi les monedes».

Capote, aleshores, només tenia 36 anys. Tot i ser desconegut a Europa, als Estats Units ja era un autor polèmic i prestigiós. Havia publicat obres de teatre, reculls de narracions i les no­vel·les Altres veus, altres àmbits i Esmorzar a Tiffany. L’autor s’havia iniciat als vuit anys en l’art de l’escriptura, seguint una autodisciplina desmesurada, per poder sobreviure a una infantesa i una adolescència complexes. La literatura li havia servit de cuirassa davant el rebuig constant de la seva mare i dels seus companys d’escola, pel fet de mostrar-se efeminat i amanerat.

Malgrat la passió amb què Capote vivia el seu ofici, a Palamós es mostrava molt reservat sobre la qüestió. Colomer diu: «Mai no ens va parlar del que estava escrivint. Sabíem que era un escriptor, però no érem conscients que fos tan important. Un palamosí aficionat a la literatura, en saber que havíem tingut en Capote, ens va dir que era un autor molt famós, i com que havia de tornar l’any següent, vaig anar a buscar un llibre perquè me’l signés. A Barcelona no en vaig trobar cap, i vaig haver d’anar a Perpinyà». El llibre era un exemplar d’Esmorzar a Tiffany.

EL PIS DEL DIPLOMÀTIC AMERICÀ

Durant 1960 i 1962, Capote i Dunphy es van allotjar en tres ocasions en un petit apartament davant la Catifa, una platjeta on els banyistes podien nedar sense problemes. El propietari d’aquell apartament era el diplomàtic nord-americà John Y. Millar; de fet, estava situat ben bé al costat de casa seva, un xalet molt bonic i luxós. Les dues construccions ja no existeixen perquè van ser enderrocades anys enrere. Capote va quedar encantat amb l’apartament. Només d’instal·lar-s’hi va escriure: «La casa té el seu encant. Està en un poble de pescadors, just al costat de la platja. L’aigua és tan blava i cristal·lina com l’ull d’una sirena». L’apartament, per dir la veritat, era petit i molt modest: tenia un menjador, amb sala d’estar que donava sobre la platja, una cuineta i les habitacions.

El primer estiu la parella va pagar pel pis un lloguer mensual de 300 dòlars. Només hi van viure fins al 15 de juny perquè comptaven anar-se’n cap a una altra banda d’Espanya (o a Portugal, Itàlia o potser França). Al final, però, van continuar avarats a la Costa Brava.

Des d’aleshores, la seva rutina vital no va canviar fins que Truman va haver enllestit A sang freda: arribaven al Baix Empordà a la primavera i s’hi quedaven fins a finals de setembre o novembre; aleshores marxaven a la localitat suïssa de Verbier, vora la mola nevada del Montblanc, a passar la tardor i l’hivern.

Quan vivia a la Catifa, Capote solia esmorzar a Los Caracoles, un restaurant popular molt proper. El restaurador Manel Salvador recorda: «Venia molt sovint. Es prenia sucs de taron­ja, això segur. Es va fer molt amic de la meva mare, la qual no parlava ni una gota d’anglès. No sé què devien explicar-se…». El seu aspecte físic li impedia passar desapercebut: «Era baixet, menut. No era grassonet, però sí poqueta cosa. I molt amanerat. Molt. Solia portar bermudes, el que llavors es deia una camisa mambo, que anava per sobre, i ulleres».

A Capote, saltar del llit per escriure o anar-se’n a esmorzar no li costava gaire: els pescadors de la Catifa es van convertir en el seu despertador habitual. L’escriptor deia: «M’aixeco molt aviat, perquè els pescadors es fan a la mar a les 5 del matí, i fan tant d’enrenou que ni Rip Van Winkle podria continuar dormint». Rip Van Winkle és el protagonista d’un conte de Washington Irving, que es queda adormit durant vint anys. Segons Capote, si Rip hagués viscut a prop de la Catifa, només hauria pogut dormir unes quantes hores. L’activitat diària dels pescadors, sobretot el tràfec de l’arribada de les barques al moll, era una atracció que embadalia els turistes. La llotja diària convertia el moll comercial, a les sis de la tarda, en un formiguer ple de cares de sorpresa i camères fotogràfiques. Més d’un cop, Capote havia comprat peix a la llotja. Podem aventurar que ho feia quan tenia convidat algun amic. Com podia ser el cas del fotògraf Cecil Beaton, que els va anar a visitar aquell primer any, a la Catifa.

Després de l’estada, Beaton va anotar en els seus diaris que la relació entre Truman i Jack, tot i ser sòlida, tenia moments de tibantor. Beaton escrivia: «Resultava compromès escoltar com Jack li fotia canya a Truman per les seves duquesses i el seu interès per la gent rica o pel fet que Mrs. Paley el considerés un geni. Jack el flagel·la amb nervi irlandès i violència americana. De vegades li ha de fer força mal a Truman. Però també li dóna algunes lliçons».

Entre els dos escriptors, doncs, no tot eren flors i violes. I la presència sovintejada dels amics de Capote contribuïa a augmentar la tensió de la parella. Només l’estiu de 1960, després de Beaton, Truman i Jack van rebre el dramaturg Noël Coward, el parlamentari anglès Loel Guinness i la seva dona Gloria Guinness. Jack se’n queixaria per carta a la seva germana dient: «Cada dos per tres arriben amics d’en Truman en iot, així que em veig obligat a tractar gent a la qual, per norma, ni tan sols veig. (…) Però ara entenc que aquesta gent són com colibris, voleteiant i alimentant-se en flors que realment no desitgen. Tot el que volen és que et portis bé. Així que, pel que a mi pertoca, ja no pateixo ni hi penso».

LA TORRE DE L’EMPRESARI SUÍS

El juny de 1960, quan se’ls va acabar el lloguer de la casa de la Catifa, Jack i Truman van buscar un nou lloc per viure. El van trobar a la urbanització Comtat de Sant Jordi, de Platja d’Aro, a una torre on es van quedar fins a finals d’octubre. La torre era propietat del suís Alfredo Klaebisch, amb qui es van posar en contacte a través dels Colomer. El seu lloguer els va sortir força més car: 1.000 dòlars al mes.

Mentre hi residien els van atendre Josefina Blanch i Pere Pagès. El matrimoni els feia tasques d’intendència i Josefina cuinava uns plats tan deliciosos que Capote es va engreixar. El novel·lista va acompanyar a pescar Pere Pagès en alguna ocasió: solia xisclar molt quan veia peixos enfilats a l’ham.

Segons testimonis de l’època, a Capote «li encantava el suquet de peix, però feia comprar filets per als gossos i la gata, que tractava com uns reis en una habitació a part». Aquest amor desmesurat pels animals va fer que «importessin» un veterinari de Londres per curar-li una ferida a l’ull de la gata. Entre els costums extravagants de l’escriptor també hi havia el d’encendre, en ple agost, la xemeneia de l’apartament, tot i que també es passava el dia «afegint gel a la ginebra». De fet, Capote deia que escrivia molt millor si tenia un got a prop. Havia començat a beure des de molt jovenet.

Aquell estiu, entre els veïns del novel·lista hi havia el dibuixant Joaquim Muntañola. Muntañola explica: «Capote era un home petit i lleig, que vivia en una torre maca i grossa. Movia les mans, petitetes, i no se separava mai de la seva parella, un personatge musculat. El dia que me’l van presentar vaig notar que jo no li havia agradat: em va donar la mà sense ni mirar-me. Sembla mentida que aquella mà, fofa i desmenjada, fos capaç d’escriure A sang freda, una novel·la magnífica que he rellegit sovint».

EL XALET DEL SECRETARI ANGLÈS

El juny de 1961, poc abans que s’extingís el lloguer de la Catifa, Truman i Jack van buscar altres apartaments. Capote es va queixar de les clatellades d’alguns llogaters: «Aquí és molt rar trobar una casa realment satisfactòria i els lloguers són molt alts. Aquesta tarda he anat a veure una caseta a la platja, molt petita (2 dormitoris, 1 quarto de bany, menjador i cuina) i amoblada amb un gust pèssim, i el propietari dema­nava 600 dòlars al mes! Realment són bojos».

El problema d’allotjament, aquest cop, el van resoldre amb la intervenció de Ginny Ruark. Alan Ritchie, el secretari del seu marit, vivia en un xalet a Es Monestrí, a Sant Antoni de Calonge, però en aquelles dates seria fora. D’aquesta manera, la parella hi va viure des de fi­nals de juny a finals d’octubre. Capote n’infor­mava dient: «He canviat de casa, ara sóc davant de la platja, és molt maca». A uns altres amics els parlaria de l’entorn amb un to més irònic: «El més bonic de la Costa Brava és que està molt passada de moda. Per aquí no ve ningú, ni vol venir ningú, excepte un grapat de lleters anglesots i de conductors de tramvia alemanys».

Bunky, el vell buldog, se’ls havia mort per Nadal. Capote va tapar el buit comprant-se’n un cadellet, al qual va batejar amb el nom de Charlie J. Fatburger. Charlie s’entretenia rosegant els mobles de la llar de Ritchie; de vegades, mentre el seu amo escrivia, preferia rodar per la platja perseguint la gata Sister.

La proximitat amb els Ruark va incrementar les visites socials de Capote al seu xalet, on s’acostava en companyia dels gossos. Carme Viu, una palamosina que treballava al servei de Ruark, solia atendre’l. «El buldog no me’l deixava tocar mai… Arribaven al xalet pel jardí. Em cridava “Carmen!”, i entrava a casa per la part de la cuina. Jo el saludava i li deia si volia prendre un whisky i em deia que sí. Li preparava el whisky, o el que fos, i li servia a la part de fora, a la terrassa. Bevia whisky, ginebra, de tot… D’altres dies, en canvi, no volia prendre res i m’agraïa que li hagués demanat».

L’escriptor cultivava un aspecte excèntric. «Ves­tia una mica raro. Amb un barret una mica estrany. Li agradava vestir esportiu». Viu el recorda com «un homenet amable i divertit, però exageradament amanerat. Regalava coses i movia les manetes sense parar, com nerviós». Un vespre, durant una festa amb músics que es va fer al jardí dels Ruark, Viu va tenir l’honor de convertir-se en la seva parella de ball: «Era molt bon ballador, va estar ballant tota la nit. Em va enxampar quan duia una safata plena de gots i, apa!, no va parar fins que vaig accedir a ballar amb ell. Vam ballar unes quantes peces junts. En sabia».

LA MANSIÓ DEL MARQUÈS

La paradisíaca Cala Senià, un lloc isolat, envoltat de pins i mimoses, va ser el darrer escenari palamosí de Truman i Jack. La parella es va hostatjar, entre juny i setembre de 1962, a la ca­sa del marquès José Luis de Urquijo, senyorívola i ben condicionada –disposava del telèfon amb el número 45–, situada molt a la vora d’una platja de difícil accès. Capote va quedar meravellat amb l’indret. «Tenim una casa sensacional, molt aïllada i just al davant del mar. Jack va començar a banyar-se a principis de maig, però per a mi l’aigua encara és massa glaçada». L’isolament del lloc va propiciar l’aparició de visitants inesperats, com un guillot que rondava per la cala a principis d’agost. Això els obligava a tancar la gata Sister cada nit a dins de casa, cosa que a l’animal no li agradava gens.

El 5 d’agost, la mort de Marilyn Monroe va colpir l’escriptor. Truman se’n va assabentar a la Llibreria Cervantes, de Palamós, quan recollia els seus exemplars de premsa estrangera. La llibretera Pepita Sala recorda l’impacte que li va provocar la notícia: «Capote va agafar un diari, el va obrir sobre el taulell i va començar a dir: “Oh, però si s’ha mort la meva amiga… S’ha mort la Marilyn Monroe”. Es va quedar parat… Jo no li vaig seguir la conversa perquè guar­dàvem les distàncies. Ell, amb la gent, més aviat es feia una mica antipàtic. No donava gaire conversa a ningú. Anava a la seva. No es mirava mai ningú». La mort de l’actriu, a la qual dedicaria el retrat literari Una criatura preciosa, el va fer escriure d’immediat a uns amics en to planyívol: «Em sento molt dissortat per lo de Marilyn Monroe: era una noia tendríssima i una bona amiga. L’estimava».

El 7 d’agost, un parell de dies després del traspàs de l’actriu, es va declarar un fort incendi a prop de Cala Senià. Capote el va viure a primera línia: «Un incendi forestal va cremar la finca del costat de la nostra i quasi ens va engolir. Quan els bombers (eren gairebé 400) ens van dir que havíem d’abandonar la casa, l’únic que vaig agafar va ser El Llibre i tot el material relatiu a ell. Però la casa es va lliurar del foc, gràcies a Déu». Capote, doncs, va fugir de la cala amb el manuscrit de A sang freda, un text al qual, en aquells moments, ja li faltava ben poc per ser enllestit. En realitat, tenir tan avançada la novel·la li va permetre descomprimir-se i poder exercir d’amfitrió dels amics a Cala Senià. Fins allà es van desplaçar, entre d’altres, el fotògraf Cecil Beaton, la model Lee Radziwill, la milionària Gloria Vanderbilt, l’actriu Tammy Grimes, Drue Heinz, el propietari de les salses Heinz, i William Paley, director de la cadena CBS i la seva dona Barbara. Tota aquesta efervescència de ben segur va influir en la seva percepció posterior on declarava, com ja hem vist, que Palamós era un lloc molt menys avorrit que Los Angeles. Un bon eslògan que, vés a saber, potser figurarà algun dia a les tovalles dels restaurants palamosins.