«Avui, l´objectiu real és la permanència»

Ricard Casas (Manresa, 1962) va arribar a Fontajau per rellevar Borja Comenge a la banqueta del Sant Josep i, tres setmanes més tard, dirigeix el Girona FC de bàsquet amb l'aval de la seva llarga experiència que li permet recordar a tothom que "tocant de peus a terra l'objectiu és la permanència". Casas està encantat amb el seu dia a dia a Girona després d'un any i mig apartat de les banquetes.

El dia de la seva presentació parlava que, a través de les converses amb els diferents responsables, s'havia anat fent una idea del club. Ara, tres setmanes més tard, s'ha trobat amb moltes sorpreses?

Quan començo a conèixer la situació i el pensament del club veig que està en una línia de molta il·lusió i, després, quan arribo aquí, em trobo amb molta motivació per part de tothom per seguir una dinàmica creada en la qual jo m'he d'adaptar per aportar coses. La veritat és que em trobo molt a gust a Girona i en el club.

Un club amb menys estructura que València, Menorca...

És díficil ser un bon entrenador. Això jo ho he tingut molt clar sempre. Quan arribes a un lloc has d'intentar sumar amb la teva persona i mirar d'adaptar-te per aportar les teves virtuts i sumar sempre. No he de lluitar contra res, sinó aprofitar totes les possibilitats que hi ha en el club. Entre tots hem de recollir i aprofitar la història de bàsquet que hi ha a la ciutat.

Entre València i Menorca va estar parat molt pocs dies, ara portava més d'un any sense entrenar. El retorn s'afronta de manera diferent?

Les dues situacions són normals. Aquesta feina és molt complicada, n'hi ha molt poca. Has de treure la part positiva i apendre tant quan treballes com quan no treballes. Jo he agafat la part positiva d'aquest any sense entrenar i ara em trobo que torno a treballar i he d'intentar ser millor entrenador aprofitant totes les experiències viscudes.

Aquí, com a mínim, haurà de ser un entrenador dur en el dia a dia. Middleton no vol descans...

Un entrenador sempre ha de mantenir-se en el seus màxims, però segur que un jugador així t'ajuda i també ho fa a tot l'equip. Són cracks. Un crack és un jugador com en Darryl, un jugadors d'aquest nivell, amb aquest esperit, amb aquest cor jove... Un crack no és el que fa cinquanta punts, sinó el que es dignifica en tots els aspectes i aquest ho és.

L'altre dia el president del Girona de futbol deia que l'objectiu ha de ser tornar a l'ACB. Molt ambiciós, oi?

Hi ha una realitat clara i exacta. La LEB Or és una bona categoria, difícil, i nosaltres hem de fer un bon treball amb la màxima ambició possible. Ara bé, la realitat tocant de peus a terra és la permanència. Parlar d'ACB no és una realitat a dia d'avui, sinó a més anys vista. Hem de mantenir els peus a terra i jugar amb la màxima ambició possible.