Els habitatges han baixat de preu de l'ordre del trenta per cent i no hi ha compradors. Zapatero i el PSOE també han baixat, fins a situar-se per sota del PP. Però aquest darrer partit i, encara menys, el seu dirigent, Mariano Rajoy, no experimenten la pujada que caldria esperar, ateses les patinades de l'inefable Zapatero. Per tant, a l'estancament econòmic que teníem s'hi afegeix el polític. Ningú ofereix una possibilitat de canvi real, seriós i equilibrat.
Les estimacions de vot mostren que cap dels dos grans partits espanyols té motius per estar content, com tampoc els té CiU. Pel que fa a la lleu revifada del comunisme, n'hi ha per llogar-hi cadires. Es produeix en uns temps en què precisament la maldat comunista acredita no tenir res de seriós a dir, excepte repetir mil·lenarismes tronats que haurien d'esgarrifar tothom. En temps de greus problemes concrets hi ha qui bufa núvols.
Churchill va dir que un govern pot perdre les eleccions, però que mai les guanya l'oposició. Aquí pot passar això, amb l'afegitó que l'oposició d'avui rebi el poder ja desprestigiada i sense ser capaç de produir esperança.
Per aquestes raons valdria la pena assumir que la mera alternança dels dos grans partits no és, en si mateixa, una solució. Com diria Hamlet, hi ha alguna cosa, o un grapat de coses, que estan podrides en el nostre país. De fet, costa trobar res que no n'estigui.
Mirem a la cultura, entesa com allò que aguanta les societats quan la resta falla. No hi ha per on agafar-la. Amb les minúscules excepcions que hi pugui haver, els partits han aconseguit reduir el que haurien de ser manifestacions de llibertats individuals, de capacitat de creació i de recerca d'equilibris, en meres perllongacions de la seva buidor utilitària. Se'ns ha volgut fer creure que al marge dels partits no hi ha res, quan és precisament en el seu si on més domina la buidor, amb la finalitat de control social i intel·lectual.
Altrament, com es podria entendre que en aquest país no hi hagi ni un sol llibre que expliqui la veritat sobre TV3? Ja he escrit que un editor fa temps que busca algun autor que el vulgui escriure, des d'una òptica independent. No hi ha manera de trobar-lo. Sota el franquisme tardà també patíem una TV pública dedicada al control polític. Però llavors sortien llibres que, amb limitacions, intentaven criticar-ho. Ara ni això.
Aquest país no necessita solament un canvi de govern. No som Gran Bretanya, ni Alemanya, ni Holanda, ni Suècia, ni Dinamarca, ni Estats Units, ni Noruega. Els nostres mals són molt més profunds i van més enllà.
Ens cal que, des de la dreta (com ha fet Sarkozy a França) o des de l'esquerra (com va fer Blair a Gran Bretanya, si bé emparat pels canvis ja introduïts per Thatcher) es canviïn qüestions bàsiques, que afecten no pas un sector de la política (l'esquerra o la dreta) sinó a tot el marc d'aquesta.
Hi ha d'haver, com va dir Sarkozy, una "ruptura tranquil·la", com la que ell va produir a França, on ha canviat a la dreta i també a l'esquerra. Amb tots els problemes que es vulgui aquell país va millor. Com no estaria, de malament, si hagués continuat en el poder el lladre, demagog i pocavergonya Jacques Chirac?
Aquí i ara estem entre la ruqueria monumental i el màrqueting barat. Hi ha grans exclamacions amanides de propaganda demagògica. Zapatero recorre als tics comunistes convencionals -reconstrucció interessada de la història, populisme- i Rajoy a visions de nacionalisme d'Estat que contradiuen els criteris elementals d'un liberalisme que, ai las, de vegades reivindica, sense por de fer riure.
Uns i altres miren a l'hemicicle del parlament i es diuen que aquest és perfecte, sempre que el seu respectiu partit n'ocupi el major nombre d'escons. Però algun dia es veurà que aquest no és el tema ni la solució. El que caldrà serà resoldre la dissonància que avui hi ha entre política i societat. Una dissonància de la qual la llei electoral és una de les causes més elementals. Amb la que hi ha cap parlament es mereixerà massa respecte, sigui quina sigui la majoria que es produeixi. La resta són trons.
