el president Kennedy va dir que "els llocs més calents de l'infern estan reservats per a aquells que, en temps de crisi, mantenen la seva neutralitat".

Però heus aquí que a Catalunya i a Espanya el millor que podem esperar dels dirigents polítics és que, en aquests moments de crisi, es presentin com neutrals. En efecte, quan els polítics que patim deixen de ser neutrals es mereixen encara pitjors maldats que les esmentades pel president assassinat a Dallas. Se'n van vers el radicalisme.

Quan piula, a la dreta li surt el seu secular conservadorisme: voldria que el món no canviés com ho està fent. A l'esquerra li reapareix el seu ridícul reaccionarisme: vol retornar a l'estatisme d'un passat que és impossible recuperar, per sort.

Quant a la concreció dels seus respectius discursos, dreta i esquerra ens tenen atrapats per una pinça delirant, formalment igual. En una banda de la pinça hi ha la demagògia i la frivolitat. A l'altra, unes declamacions ideològiques que no tenen parió a Europa.

La dreta espanyolista l'usa des d'un estatisme radical tan gran que ja ha desaparegut fins i tot a França, primer gràcies a Sarkozy. Allí ara també és assumit pels seus dirigents socialistes. Pel que fa a la dreta catalanista ha recuperat la ridiculesa del sobiranisme, que no és res més que un estatisme que no ha germinat. Ni l'un ni l'altre tenen res a veure amb la marxa del món vers la modernitat.

La varietat de l'esquerra és l'estatisme col·lectivista. No hi ha per on agafar-lo. Es defineix només per la via negativa. És incapaç de proposar res de nou. Que a Catalunya, geogràficament situada a Europa, es miri amb admiració a Chávez i Morales no té gens a veure amb el pensament, ni amb la política, ni amb l'economia. És només una patologia social.

Uns i altres passen l'estona fent salts de la part de la pinça que aparenta ser ideològica a la que és mera frivolitat. Fan un bram i després es refugien en la primera frase publicitària que se'ls acut.

Ara, per exemple, el PSOE ha gosat dir que Zapatero havia de combatre el que ells anomenen neoliberalisme. ¿Ho farà Zapatero en els pocs minuts que podrà parlar a Washington, on a més haurà de seguir el guió que li indiqui el liberal Sarkozy?

No hi ha cap perill de que concretin en res aquest darrer bram, perquè no és possible i si ho fos ells no en serien capaços. El mateix es pot dir de les cridòries de la dreta, que esporàdicament dóna a entendre que, a més de ser estatista (com proven els fets) vol passar per liberal. Han descobert el cercle quadrat.

S'ha de combatre aquestes dues paròdies de discurs defugint tant la frivolitat com la cabòria ideològica. Ens hem de posar en el terreny dels fets, de les anàlisis concretes i de les solucions també concretes.

S'ha de dir, per exemple, que el sector de l'habitatge i el del crèdit hipotecari eren ja molt regulats als Estats Units i, encara més, a Europa. Aquesta regulació no va impedir que hagin estat factors bàsics de l'actual crisi.

Enfocar-ho així és fer-ho de manera inductiva, amatent als fets i pensant en solucions realistes. Certament, hauran de passar per millors controls externs i per millors autoregulacions, coses molt diferents del vell estatisme. Si aquest no hagués estat superat mai no haguéssim crescut com ho vàrem fer. Ara hi ha d'haver immensos replantejaments, però tots ells adients als fets, no pas fills de cabòries que varen fracassar en el passat i que tornarien a fallir si es ?reprenguessin.