Un estudi posa de manifest el desconeixement mutu de Catalunya Nord i Girona", afirmava ahir el títol d'una informació d'aquest diari. No puc parlar de l'informe perquè ni l'he vist. Ara bé, posar de relleu aquell evident desconeixement és un gran mèrit. Va contra un, o més, dels mites cofois que ens ofeguen. Gràcies.

Es tracta d'una ignorància basada en mites caducs, que és immoral i que, ai las, per desgràcia, pot perdurar. Cap dels pretesos intents amb els quals aquí s'ha fet veure que es volia superar aquell desconeixement ha portat a res de clarificador. Penso en la hipotètica Euroregió de la que varen estar parlant a finals dels anys 80 i inici dels 90 Jordi Pujol i Jacques Blanc, president de dreta del Consell Regional del Llenguadoc Rosselló, entre el 1986 i 2004.

En aquells mateixos anys Pasqual Maragall intentava dur a terme una operació comparable, amb una xarxa de ciutats, liderada per Barcelona i Montpeller, feu del socialista Georges Frêche.

Vaig escriure molt d'aquelles dues operacions, afirmant sempre que eren sengles focs d'encenalls, destinats a amanir la lluita per la Presidència de la Generalitat i res més. No em vaig equivocar.

Tanmateix, varen ser dues novetats. Tant és així que el 1993 una font de la presidència de França em va dir que François Mitterrand, president gal del 1981 al 1995, s'acabava de trobar amb Blanc i Pujol, a l'acte d'inauguració dels Joc Mediterranis, que van tenir efecte a la localitat d'Agde, el juny del 1993. Mitterrand, em va dir la font, els va atraure cap un racó i els hi va dir: "Què és això que em diuen de que voleu crear un nou Estat amb un tros d' Espanya i de França?."

Pujol i Blanc, ben atabalats, li varen dir que no era això. Com aquell que res, l'ultrajacobí president gal ja havia expressat el seu rebuig a la més petita cosa que pertorbés el seu foll estatisme.

Ara França ha canviat, molt o poc, però ho ha fet. Ho ha dut a terme Nicolas Sarkozy, després de dotze negres anys (1995-2007) de presidència d'un Jacques Chirac que hauria d'estar a la presó. Com diuen els titelles del Canal Plus francès, va ser un "superlladre" i un "supermentider".

Per tant, en i des de la França actual serien possibles actuacions abans inimaginables. El problema rau en el Principat. Com diu l'informe donat a conèixer ahir per DdG: "S'ha constatat l'absència d'una estratègia territorial global a nivell transfronterer". Hi afegiria que aquí ni tan sols hi ha una mínima comprensió intel·lectual de la realitat del Nord. Per tant, passa allò de que quan no saps on ets es impossible saber on has d'anar, i si emprens un camí t'arrisques a arribar on no volies anar.

CDC ha muntat una sucursal a Perpinyà, a través de l'antic dirigent terrorista Jordi Vera. Paga un local que em diuen que es millor que la seu de CDC a Girona i on paradoxalment es fan les reunions d'una candidatura socialista. Militants d'ERC desembarquen periòdicament a Perpinyà amb banderes estelades i crits independentistes que allí produeixen esgarrifança. Etcètera.

Anar arreu en contra la llosa de les fronteres estatals no es pot fer des de l'estatisme, de dretes o d'esquerres. Per tant, tot el que es faci des de la Generalitat s'ha d'agafar amb pinces.

Durant anys a Catalunya Nord s'ha considerat al Sud com una "comunitat imaginada", per dir-ho en expressió de Benedict Anderson. Allí creien que aquí anàvem molt bé. Ara aquella imatge està en crisi. En canvi, aquí mai hi ha hagut cap idea clara i molt de paternalisme respecte al Nord. Seria bo que aquí i allí la propera conceptualització no tingués res d'estatista. Anar contra les fronteres des de l'estatisme -i el sobiranisme n'és un- encarna una contradicció. Per assolir-ho caldria que, a una banda i altra dels Pirineus, hi dominés el protagonisme -econòmic, cultural i de tot el que calgués- de la societat civil. Però, ¿aquí queda societat civil? Ben poca. Proporcionalment, potser menys que a Catalunya Nord. En tot cas, el pont hauria de passar per Girona.