la guspira

per acabar amb mounier i el ´cattocomunismo´

 
Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto
 
 MULTIMÈDIA

ALFONS QUINTÀ Moltes vegades m'havia queixat que aquí no s'usés mai l'expressió "cattocomunismo", molt corrent a Itàlia. He escrit diverses vegades que si s'oblida aquell concepte és impossible entendre el que va ser el pujolisme. En aquests darrers dies, i en aquest diari, aquell vell oblit s'ha reparat.
Tot va començar amb un meu article, publicat el passat dia 13. En base a un grapat de cites, que ningú ha qüestionat ni gens ni mica, explicava un fet perfectament documentat. Demostrava que Mounier i el seus seguidors de la revista Esprit van ser d'una irresponsabilitat bàrbara davant els escandalosos crims comunistes, en especial els comesos a Hongria i Txecoslovàquia, en passar a ser satèl·lits de la Unió Soviètica. Podria agregar més cites que ho acrediten del tot.
Ni a França ni enlloc el que exposava no és ni tema de debat. Va ser com dic i prou. Per això, avui a França i arreu Mounier és un fet històric, sense present i encara menys futur. El món no és com ell va voler que fos i cada dia ho serà menys. Per mera curiositat intel·lectual llegeixo revistes amb les que no tinc res o gaire res en comú. Per això tinc a les mans el darrer número de la revista Esprit del mes de novembre. Alguns articles són lamentables.
Poc després d'escriure el meu article, vaig saber que havia molestat molt Jordi Pujol i el seu entorn, malgrat que, per descomptat, em vaig moure només en el pla objectiu, sense cap atac personal. Les rèpliques en contra del meu van per un altre camí.
Així, el 17 de novembre, en un article en aquest diari el senyor Joan Paredes Fernández em diu que "baso tota la meva argumentació en la definició de "cattocomunismo" que fa la Wikipedia italiana", de la que jo deia que tenia set línies i ni cita Mounier. Hi afegeix que "no conec Mounier". Què hi farem: només tinc a les mans sis llibres d'ell (un repetit: El personalisme, en francès i en català) i tres sobre ell, així com algunes dotzenes de revistes Esprit, inclosa la de desembre del 1950, dedicada a Mounier i, a més, el llibre recollint la correspondència entre Mounier i Jacques Maritain, que tinc molt anotat per mi. Una falsedat tan òbvia i grotesca només pot tenir per finalitat ridiculitzar-me. Em creurà el senyor Paredes si dic que la pàgina 150 del carrer número d'Esprit comença amb el mot "contrôler" i la 208 per "s'indentifier"? Vol que vagi al notari?
Dies després, el passat dilluns, en un llarg article en el DdG, el senyor Albert Llorca Arimany reitera el mateix: jo no estic autoritzar a criticar Mounier. Escric diu, ad ignorantiam, és a dir, des de la ignorància. Aquest mètode de desqualificar a qui discrepa és molt comunista i, que jo sàpiga, ben poc cristià. Ell queda ben retratat.
Després resulta, segons Llorca, que seria tan ignorant com Marc Fumaroli, un dels més gran intel·lectuals francesos, a qui he llegit i admiro. No tenia al cap el que Fumaroli escriu sobre Mounier a les pàgines 108 i 109 del seu magistral llibre (que tinc anotadíssim) L'État Culturel (Biblio, Paris, 1992). Ara el rellegeixo i incrementa la meva admiració per Fumaroli, membre de l'Acadèmia Francesa. Si sóc tan ignorant com Fumaroli encara puc confiar rebre el premi Nobel.
El novembre del 1940, Mounier demanava "una restauració del sentit de l' Estat". També va escriure "El mes de juny del 1940 (ocupació de França per l' exèrcit nazi) ha marcat en la història del nostre país una crisi davant la qual avui cadascú ha de resituar-se (...) però (respecte a) aquesta necessitat d'una revolució total nosaltres érem gairebé els únics el únics que ho afirmàvem el 1932". De quin tipus de "revolució total" es podia escriure a la França ocupada? L'agost següent, Mounier declara "La guerra al món del diner", perfectament coincident amb el reiterat eslògan feixista de la "lluita contra la plutocràcia". A la vegada reclama "una revolució contra l' individualisme". O sigui, que el seu antiliberalisme va venir de molt lluny, i roman en els seus seguidors.
Això el porta reiteradament a justificar crims immensos -en especial els comesos en la presa del poder pel comunisme a Europa de l' Est. Escrivint sobre aquella barbaritat i els seus processos- avui perfectament tipificats com purs assassinats, Mounier gosa recordar una vil frase de Robespierre: "El govern dels revolucionaris és el despotisme de la llibertat sobre la tirania".

COMPARTIR
 
  HEMEROTECA
  Conegui'ns:  CONTACTI |  CONEGUI'NS |  LOCALITZACIÓ     PUBLICITAT:  TARIFES  
diaridegirona.cat és un producte d'Editorial Prensa Ibérica
Queda terminantment prohibida la reproducció total o parcial dels continguts oferts a través d'aquest mitjà, llevat autorització expressa de diaridegirona.cat. Així mateix, queda prohibida tota reproducció a l'efecte de l'article 32.1, paràgraf segon, Llei 23/2006 de la Propietat intel·lectual.
Adaptat a la Llei de
Protecció de Dades per
 


  Avís legal
  
  
Altres mitjans del grup Editorial Prensa Ibérica
Diario de Ibiza  | Diario de Mallorca  | Empordà  | Faro de Vigo  | Información  | La Opinión A Coruña  |  La Opinión de Granada  |  La Opinión de Málaga  | La Opinión de Murcia  | La Opinión de Tenerife  | La Opinión de Zamora  | La Provincia  |  La Nueva España  | Levante-EMV  | El Boletín  | Mallorca Zeitung  | Regió 7  | Superdeporte  | The Adelaide Review  | 97.7 La Radio  | Blog Mis-Recetas