L'espectacle que acaben de donar els socialistes francesos és antològic. Si ara hi haguessin eleccions presidencials, Sarkozy escombraria. Atès que els socialistes catalans i espanyols només solen mirar el socialisme gal, el tema és de gran importància aquí, on el PSC i el PSOE es caracteritzen per la manca de debats interns i l'absència de les dissidències inherents a la vida democràtica. És molt millor que els partits siguin un terreny per a la confrontació ideològica i programàtica que no pas cementiris.

Creure que el que passa aquí és millor que el que succeeixi allí és un gran error. Un tema tan complex, com la llibertat de debat en el si dels partits democràtics, no pot ser considerat només en funció de la pura immediatesa.

Ara bé, Lenin estaria encantat amb el que els passa a França perquè ell els anomenava "socialtraïdors" (els socialdemòcrates). Lenin aplicava a tots el demòcrates la sinistra frase "quant pitjor (per ells), millor"(pel comunisme). Aquest tipus de maligna satisfacció és expressat en moltes llengües per la paraula alemanya "Schadenfreude". És l'alegria sentida davant el desastre patit per un antagonista. Personalment, crec que és un sentiment a evitar.

Avui també seria un error establir una mera contraposició dreta-esquerra entre les dues fins ara aspirants al lideratge del socialisme francès. La guanyadora (Martine Aubry, filla del gran president de la Comissió Europea, Jacques Delors, també socialista) seria l'esquerrana, mentre que Segolène Royal estaria escorada per vers el centre dreta. De fet, les coses són més complexes.

A França, com arreu del món, excepte a Espanya, la personalitat dels líders també compta. Aquí també seria així si no fos per la maligna, cínica i antidemocràtica llei electoral que patim. Per figurar en una llista electoral només cal ser obedient i estar disposat a seguir a la cúpula del partit. Mentre això perduri Espanya serà diferent i pitjor. Els polítics que reclamen un Obama casolà haurien de callar, perquè han fet de tot per evitar que aquí mai pugui sortir cap franctirador, com varen ser Obama i també McCain, pel bé dels seus partits i del seu país.

Aubry té respecte a Royal l'avantatge de ser menys frívola. Coneix millor els dossiers i defuig el populisme, vici i maldat en el qual Royal s'ha enfonsat fins el coll.

Guanyés una o guanyés l'altra, el socialisme francès ha de ser reformat de cap a peus, com algun dia els caldrà al socialisme català i al socialisme espanyol, encara més ancorats en mitologies arcaiques i caduques que el socialisme gal.

Aubry ara gaudeix de l'avantatge que la dreta francesa, amb Sarkozy, ja ha fet el canvi, que diuen les mares, cosa que no es pot dir de la dreta catalana ni, per descomptat, de l'espanyola.

De la mateixa manera que aquí la miserable llei electoral impedeix tot progrés, allí hi ha un altre fet cabdal que mai s'ha d'oblidar. En efecte, França té un marc institucional presidencialista, encara més fort que el nord-americà, país on es dóna un control i un recel mutu entre els poders, magníficament independents i, a la vegada, sempre obligats al pacte, a l'entesa institucional.

Per tant, el que ara li cal a la socialdemocràcia francesa és trobar un bon candidat a la presidència. No pot ser Aubry (que potser tampoc vol) per mil raons, entre elles la gran errada que va cometre a implantar imperativament la setmana de 35 hores. Tampoc ho pot ser Royal, que en aquests darrers dies s'ha mostrat d'una ambició personal, d'una demagògia i d'un aventurisme que no poden ser tolerats. Tot ha de tenir límits.

El camí no pot ser cap més que el ja emprès per l'esquerra italiana, que tenia el defecte afegit de proveir del comunisme. Tanmateix, quant a "aggiornamento", posada al dia, està molts quilòmetres per davant dels francesos, així com a milions d'anys llum del socialisme català i de l'espanyol.

Dur a terme aquests canvis és més difícil en temps de crisi que no pas en els de dolçor econòmica que hem deixat enrere. Però, a la vegada, la urgència és més gran. Els italians ja ho han assolit, per cert després dels laboristes britànics i dels socialdemòcrates alemanys, així com ho han aconseguit tots els d'Europa. Ara bé, aquí ni tan sols s'hi ha començat a pensar, malgrat que sigui una reforma que ens convé a tots, dreta ben inclosa. Les democràcies, contràriament als populismes i els totalitarismes, precisen tenir sempre un bon govern i una igualment bona oposició. Assumir aquesta evidència i tenir la mirada fixada en monstres com Chávez, o els Castro, o els Kirchner resulta senzillament ridícul. És una ridiculesa que només es pot constatar aquí, dia a dia.