L'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall evoca en les seves memòries la "soledat" que va sentir en molts moments de la seva trajectòria política, en no veure's amb el suport del seu partit, el PSC, que no li va fer costat en la polèmica del 3% i que, com José Luis Rodríguez Zapatero, va mostrar reticències a l'Estatut.

Un dels moments més evidents del distanciament entre Maragall i l'aparell del PSC va sorgir arran de la seva polèmica acusació a CiU, en seu parlamentària, per beneficiar-se de comissions il·legals del 3% en l'adjudicació d'obra pública, "un dels episodis més durs de la meva carrera i probablement el que més cicatrius em va deixar". El que més li "va sorprendre" no va ser la pluja de crítiques que va haver de suportar per la "inoportunitat" de les seves paraules, sinó que "la majoria mostrés també el seu desacord amb el fons del fet". "Ningú va voler aprofundir en la qüestió, estretament lligada al tema mai resolt del finançament dels partits, més enllà d'atribuir-me un error més. Ni tan sols el meu partit em va fer costat", lamenta. En aquest punt, Maragall destaca que "la soledat es pot superar, però no la creença que els teus companys de la direcció del partit han passat de tolerar-te amb més o menys simpatia per les teves idees a abandonar-te i a discrepar obertament de tu".

També constata la seva "soledat" en el procés d'aprovació de l'Estatut, en el qual fa un cert retret al primer secretari del PSC, José Montilla, i a l'executiva del partit, per clavar-li un "cop polític" en proposar esmenes al text aprovat pel Parlament català, incloent-hi el PSC, el 30 de setembre de 2005. "Això va ser més que una contradicció. Va ser una desconsideració política a la cambra catalana impròpia d'un partit dit nacional català. I també va ser un cop baix al president de la Generalitat", assegura. Maragall afegeix: "Naturalment, coneixia de primera mà les reticències al projecte d'un grup destacat de dirigents del PSC, amb les seves primeres espases al capdavant, en sintonia amb la llista d'aspectes inacceptables per al Govern espanyol. Mai hauria cregut que podrien arribar a desautoritzar el vot solemne dels seus propis diputats unes hores després d'haver-lo emès".

No passa per alt tampoc la negativa de Montilla a validar una remodelació de Govern que va voler executar el president català en plena legislatura, una "increïble reacció" que veu "gravíssima" perquè perseguia el "debilitament de l'autoritat presidencial".

Retrata Montilla com una persona "que no es deixa conèixer gaire, com a mínim per a qui no forma part del seu cercle més íntim, o potser ni així", i recorda que fins a l'últim moment no li va confessar la seva voluntat de substituir-lo com a candidat del PSC a la Generalitat.

Tampoc estalvia retrets per a Rodríguez Zapatero, a qui acusa d'haver-se fet enrere de la seva inicial promesa de donar suport a l'Estatut del Parlament, "empès per la força d'un immobilisme majoritari en el seu entorn polític i social, tot i ser d'esquerres, i per un instint certament desenvolupat de supervivència política". Per Maragall, Zapatero "va defraudar" tots els catalans que l'havien cregut i va contribuir a la "desafecció" cap a Espanya.

Explica Maragall que el seu distanciament de Zapatero va començar el gener del 2004, en transcendir l'entrevista del llavors conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, amb dirigents d'ETA, quan el líder del PSOE va demanar el "cessament" de Carod.

Però els distanciaments de Maragall amb els seus col·legues socialistes venien d'abans, perquè ja en els anys noranta va decidir dimitir com a alcalde de Barcelona cansat de les seves "batalles internes" amb l'aparell del PSC, els capitans, al cinturó metropolità, que es resistien al seu model més obert i inclusiu de partit.

No amaga les seves querelles amb dirigents del PSC de Barcelona com Joan Ferran o Antoni Santiburcio, a qui va demanar, sense èxit, la seva dimissió per l'"escàndol" generat pel cas Movilma.

Elogis a Joaquim Nadal

D'un altre company de partit, el gironí Joaquim Nadal, elogia en canvi el "seu coratge" en assumir la candidatura socialista en 1995, i l'esmenta -amb Marina Geli, Castells, Tura, Siurana, Mascarell i altres- com a part del "millor govern que ha tingut mai aquest país", en els mesos que van anar de la formació d'un govern en minoria a la celebració de les eleccions d'on va sortir el primer tripartit.

Maragall elogia també el seu successor a l'alcaldia, Joan Clos, i defensa el projecte del Fòrum 2004. En les memòries, que es tanquen amb un capítol dedicat a la seva experiència amb la malaltia d'Alzheimer, Maragall també recorda que el veritable origen del tripartit es va forjar en una trobada que va tenir a Tarragona, el 1999, amb Carod-Rovira, a qui va lliurar un "decàleg federal"amb el seu projecte polític.

No falten tampoc records dels Jocs del 1992, i revela que va haver de superar tensions "molt grans" dins del comitè organitzador de l'esdeveniment, així com moments molt difícils per assegurar l'èxit del projecte.