L'atribució de freqüències radiofòniques pel Consell de l´Audiovisual de Catalunya (CAC) ha estat un altre fracàs paradigmàtic. Ha posat de relleu la cínica enganyifa que representen els ens on es reprodueixen les quotes parlamentàries i, per tant, els vicis del clientelisme i de l´estatisme, un estatisme aquí ben còmic, atès que no som un estat.

Es podien concedir les freqüències des del consell executiu de la Generalitat. Ens haguéssim estalviat una comèdia innecessària i el nombre escandalós de sous del CAC. El resultat hagués estat el mateix. Són ganes de pagar car un vernís que no enganya a ningú. Un mateix tipus de comèdia és en l´immens nombre de societats públiques de la Generalitat, moltes més que cap altre autonomia. Totes elles són instruments d´un poder cent per cent piramidal, més vernís.

L´única utilitat de l´espectacle del CAC ha estat tenir un nou exemple del desastre que representa tenir uns models administratius caducs, centralitzats, pensats per servir l´interès polític i gens aptes per assegurar la imparcialitat dels poders respecte als ciutadans.

N´he escrit diverses vegades, defensant el model de l´autogovern institucional anglès i el sistema de «rule of law» (en el qual el dret comú s´aplica també a l´administració) per contraposició al nostre model dit de despulles, una exageració del sistema jacobí i napoleònic del «droit administratif», designat en francès en totes les llengües.

Que ningú es pensi que vaig per camins erudits o acadèmics. Són qüestions essencials per a la supervivència digna i eficaç del sistema democràtic.

En efecte, és una pura evidència que en totes les democràcies modernes en els darrers decennis s´ha accentuat la instauració d´institucions independents del govern, si bé creades pel legislatiu. Estan dedicades a tasques cabdals, com la comunicació social, els transports, els serveis públics i fins tot la policia.

Abans eren institucions típicament angleses (deliberadament no dic britàniques, perquè la Gran Bretanya no existia) les arrels de les quals es poden trobar en la meravellosa Carta Magna (1215), text precursor dels moderns Drets Humans. Ara bé, la seva concreció més moderna va ser impulsada pels Estats Units, en particular des del 1887, amb la promulgació de la Llei de Comerç Interestatal i sobretot la corresponent creació de la Comissió Interestatal de Comerç.

Avui en dia aquest model té infinitat de variants, no solament en el marc dels estats, atès que també representa l´opció preferent per part de la Unió Europea.

A la Gran Bretanya aquests organismes independents del poder executiu, però titulars de tota l´autoritat pública en els seus respectius camps, reben el nom de Cossos Públics Nogovernamentals o, més tradicionalment, Organitzacions Nogovernamentals Quasi Autònomes (conegudes pel seu acrònim Quangos). Per cert, que l´expressió «nogovernamental» no ha de portar a cap mena de comparació amb les avui poc prestigiades ONG.

Als Estats Units se les coneix com Agències Reguladores Independents i a França, on finalment varen arribar, només el 1978, per Autoritats Administratives Independents. La primera va ser, l´any indicat, la Comissió Nacional de la Informàtica i les Llibertats.

Aquí conceptualment i en la pràctica encara estem pitjor que a França, on va començar l´epidèmia, avui controlada, de l´estatisme enfollit, que està en la base dels mals estructurals de Catalunya. Uns mals que durant prop de tres segles ens han arribat de des fora de Catalunya i avui (com sota el pujolisme) també ens colpegen des de la plaça de Sant Jaume.

S´hi ha d´afegir dues dades patètiques. Una és l´afegitó ridícul i encara més extrem que representa un substrat subcultural d´extrema esquerra, fort en la societat i en particular en els medis culturals i universitaris. Són tan estatistes que el que he exposat ho assimilen a l´infern. Voldrien que el nostre un sistema estatista encara ho fos més.

La segona dada és el poc respecte que aquí hi ha per la separació de poders, formulada el 1748 per Montesquieu, seguint a John Locke. És una visió que va ser molt progressista en el seu moment, que continua sent vàlida i que és un antecedent del model que he intentat exposar. Ara bé, aquí no sembla ser ben assumit ni per la consellera de Justícia, Montserrat Tura, ni abans pel d´Interior, Joan Saura. Al·ludeixo a les seves al·lucinants preses de posició, exposades per aquest diari, en l´impresentable cas dels delictes per tortures i altres connexes pels que han estat condemnats cinc mossos. Vaja, que la culpa seria dels jutges. Montesquieu, si us plau, ressuscita.

¿Com uns polítics i un món polític que encara no han assumit uns progressos formulats en el segle XVIII poden arribar a fer seu un model que, anant més enllà d´aquell, s´ha imposat a finals del segle XX? És impossible. O sigui que la reducció, imprescindible i inevitable, del perímetre i del poder de l´estat s´haurà de dur a terme en contra d´ells i en contra de la gran majoria dels polítics catalans. Per tant, que ningú esperi que hi pugui haver una victòria demà o demà passat. Encara ens queden per recórrer molts anys de davallada i de fer riure.