Parlo amb un important assessor d'empreses. Li demano si comença a haver-hi algun moviment econòmic. Em diu que sí. Que moltes empreses estan demanant desesperadament crèdits. ?Respiro fondo, una mica consolat. L'alegria em dura poc. Després d'una pausa, la font afegeix que els crèdits que busquen les empreses, i no troben, no són, com seria tradicional, per anar a més (modernitzar, ampliar, ser més productives, millor competir) sinó per a pagar les liquidacions (els finiquitos) als molts empleats que volen acomiadar. O sigui que són crèdits per anar a menys.

Parlo amb una alta executiva de la sucursal a Barcelona d'un gran banc ?britànic. No en dono el nom perquè és molt conegut. Em diu que la seva empresa vol dur a terme una reducció de plantilla. Per raons familiars, ella va dir que estava disposada a plegar. En principi, el banc hi va estar d'acord. Però resulta que ara li han dit que no. La raó que li ha donat ?-que la meva amiga considera certa- és que el banc de moment no pot gastar tants diners com li caldrien per rescindir el contracte, atès que la meva amiga té un bon sou. O sigui que fins i tot grans bancs han de fer com les empreses a les quals he al·ludit i estalviar quantitats abans considerades banals.

Hi ha una tercera dada, també personal i directa. Un amic meu m'explica que ha perdut la meitat del seu patrimoni líquid, és a dir dels seus estalvis en diner. Crec que li queden només dues cases, heretades: una on viu i una altra de molt modesta. "Eren els estalvis de tota una vida de treball" em diu.

Resulta que havia seguit el conseller d'un seu assessor patrimonial i havia invertit, diner del total legal, és a dir blanc, no pas negre, en un hedge fund mitjançant la sucursal d'aquí d'un gran banc internacional. Aquest fons era de ?Bernard Madoff, el miserable que ara ha aparegut en les portades de tots els diaris del món i al qual cal desitjar una molt llarga estada a la presó, que a hores d'ara està força garantida.

Però això no farà que el meu amic i molts milers d'altres persones recuperin els seus estalvis. Uns estalvis que li produïen, al meu amic, segons em diu, una renda del deu per cent. Només la va arribar a cobrar un any. Per tant, haurà perdut el noranta per cent del seu capital inicial.

Un altre amic irlandès em diu que tenia unes poques (per sort) accions d'un gran banc del seu país. Ha perdut el 97 per cent del seu preu de compra. És a dir, s'ha quedat amb la calderilla.

Després de tants desastres, cal demanar-se qui s'ha salvat. En principi, aquí ho farà qui estigui sota el paraigua del poder públic, perquè aquests no depenen de manera tan immediata del mercat. Almenys per ara, perquè la seva ?recaptació està caient en picat.

El resultat és horrible, t'ho miris com t'ho miris, per mil raons. Una d'elles consisteix que estàvem en un país on ja havia disminuït la iniciativa privada i ara aquesta davallarà encara més.

També estàvem i estem en un país amb una classe política que no hi ha per on agafar-la. No es tracta d'un mal puntual o accidental. El que falla és tot el procés de formació i selecció de dirigents. Des de les escoles primàries a la Universitat som la riota. Això si, una ?riota cofoia que, ai las, descobreix com a referents pedagògics als que ho van ser de l'estalinisme, com va quedar palès en una recent reacció a un meu article per part d'un director general de la conselleria d'Educació.

Passada aquella pretesa formació - i en molts casos ni això- es va parar a partits on hi ha un poder extremadament centralitzat i vertical, com es correspon al vil sistema electoral que ens oprimeix.

Canviar-ho des de dins del sistema és pràcticament impossible. Fer-ho des de fora gairebé també. L'espai cultural o intel·lectual que els poders polítics deixen lliure és tan minso que no hi ha espai per a res.

Malgrat tot, alguna cosa caldria fer. D'entrada s'hauria de "fer dijous", com es deia abans. Es movien els mobles i es treia més pols que no pas els altres dies. Ara tocaria. Però no sembla que ningú hi estigui disposat. La millor prova està en el debat polític. És de tan poca alçada com abans, o pitjor.

Tanmateix, potser les coses arribaran a un nivell en què algú haurà de dir alguna cosa. A veure. Sembla que dintre de pocs dies la Unió Europea donarà a conèixer mesures de reforma dels ?productes financers que tanta culpa han tingut en la crisi. M'ho diu un periodista holandès amic. Ho exposo a un destacat polític espanyol. La seva resposta em deixa glaçat: "Si us plau, quan en ?sàpigues alguna cosa m'ho dius". Vaja que som un país que a tot arriba a misses ?dites. Tothom busca estar a la reraguarda, mentre l'avantguarda no se sap on és ni qui l'encarna. Quins temps, quins costums, deien ja a la Roma clàssica. Però el món va continuar endavant. Ara també, però resulta molt difícil preveure vers on i com ho farà.