després de montilla, què?

ALFONS QUINTÀ diverses enquestes mostren que després de les properes eleccions catalanes hi podria haver un govern de CiU, si bé les estimacions estan frec a frec. Les expectatives de vot de CiU han crescut, mentre no sembla que el Tripartit, ni Zapatero, puguin deturar-ho.
Parafrasejant el títol d'un vell llibre de Santiago Carrillo, cal demanar-se: "Després de Montilla, què?" Seria atractiu que arribés al poder un Artur Mas que volgués trencar amb el pujolisme, que és una part substantiva de tots els nostres problemes i no pot ser mai, ni en res, un referent per a la seva resolució.
És un axioma que, en privat, té un gran i creixent consens. Però en públic no gaire ningú ho gosa dir. Aquest silenci no impedeix veure que el pujolisme no va ser una experiència a la recerca del futur, sinó un conjunt de cataplasmes incoherents per vestir un messianisme barat. No en quedarà res de bo. Per això Pujol vol endarrerir-ne la seva valoració. Quan més aviat es mostri que no va ser cap anella de la cadena vers el progrés, millor serà per Catalunya i pels catalans. Fou una mala inversió sentimental, que estem pagant cara. Si no hi ha prou coneixement ni prou capacitat d'anàlisi per superar-la, ja podem plegar.
Mas hauria de tenir-ho molt clar, però no sembla que sigui així. No assumeix ?-respecte el pujolisme i tota la política catalana des de la Transició ençà- l'eslògan usat per Sarkozy per trencar amb la pesta bubònica que fou el chiraquisme: "la ruptura tranquil·la".
Una ruptura tranquil·la requeriria, ja a hores d'ara, bones diagnosis, així com tenir preparades solucions igualment bones. He intentat esbrinar si hi havia un polsim d'alguna d'ambdues coses. El resultat de les exploracions ha estat un "no" rotund. M'he dedicat més que res a tres temes que són recurrents, per greus, en els meus articles: l'ensenyament, el mitjans de comunicació públics (en particular TV3) i els Mossos d' Esquadra. El resultat és que el més calent està a l'aigüera.
Com ha passat en la darrera crisi del govern de Zapatero, els equilibris interns de CiU seran el que més pesarà en el govern que pugui haver de formar Mas. Una vegada més, no es repetirà el que va fer Adolfo Suárez el juny del 1977, en designar el gran professor Fuentes Quintana vicepresident econòmic del govern.
Com a dada contrastada, es pot percebre un cert moviment en el món situat a l'entorn de CDC -fundacions que, en algun cas, fan més por que goig- per veure si poden col·locar alguns dels seus. Està força activa la maleïda "Convergència dels negocis", per dir-ho en una expressió periodística que fou famosa. Com a element de renovació ve a ser, en pitjor, com inventar l'anar a peu.
Hi ha un altre mal encara pitjor. Els moviments variats i constants de Jordi Pujol. Si aquest arriba a imposar un bon nombre de consellers a Mas estem cuits. Pujol ara és més reaccionari que mai. Vol fer-nos tornar al seu passat imaginari. Sap que qualsevol reforma empitjoraria la seva imatge. A més, en cas de triomfar, una reforma, permetria a Mas dur a terme més d'un mandat, allunyant el gran objectiu de Pujol: fer que el seu fill Oriol sigui President de la Generalitat.
Precisament una recent enquesta ha mostrat que, incomprensiblement, dinou dels 48 diputats autonòmics de CiU tenen com primer referent a Jordi Pujol, mentre cap esmenta a Artur Mas. Me'n vaig assabentar el mateix dir en que em varen fer a mans la invitació a la presentació - per, ai las, Jordi Pujol - d'un llibre consistent en una llarga entrevista amb el candidat a eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa.
El text firmat per aquest és tan carrincló que va fer riure a qui el va rebre, com després a mi. És per posar-se a córrer. Aquesta pallassada s'afegeix en la protagonitzada per Ignasi Guardans, en acceptar un càrrec en el ministeri espanyol de Cultura que ell mateix, si tingués més seny que ambició, hauria de considerar enverinat.
En tot cas, no tenim massa temps per a deixar de donar l'espectacle en que s'ha convertit la vida política catalana. Seria millor poder fer foc nou, amb una "ruptura tranquil·la". Caldria només un punt de recolzament, per alçar una miqueta a Catalunya. És el "doneu-me un punt de recolzament i aixecaré el món" d'Arquímedes. A dia d'avui no hi ha cap punt clar i, en canvi, un grapat de punts nefastos i fracassats.