catalunya, amb por de qualsevol canvi

ALFONS QUINTÀ Segons una enquesta molt seriosa acabada de publicar a França, l'antic president Jacques Chirac és l'home polític més apreciat pels francesos, amb un 74 per cent d'opinions favorables.
És una barbaritat que acredita una resistència al canvi i un rebuig de la modernitat que també es donen a casa nostra. S'enyora el passat o el marasme, malgrat ser horribles, perquè es creu que així s'eviten les dificultats del present i les incertes del futur.
No és possible que ni un cinc per cent d'aquell 74 per cent pugui argumentar que Chirac va ser un bon president. En fou un de pèssim, execrable, reaccionari fins al moll de l'os. Els seus dotze anys de presidència varen representar per a França una pèrdua de temps i de prestigi. Com a persona, els epítets que li va trobar el Canal Plus francès -"superlladre" i "supermentider"- el defineixen inqüestionablement.
Tot el que he escrit no té res de novetat. Quan va arribar el moment de les eleccions que va guanyar Sarkozy, només un tres per cent dels francesos desitjaven que Chirac es presentés.
Des d'aleshores Sarkozy realment ha volgut canviar França. A continuació, sense que tingui a veure amb Sarkozy, va arribar la crisi. Una crisi, per cert, més forta i que durarà més a Espanya que a França, on el Govern ha reaccionat milions de vegades millor que el de Zapatero.
Si se li vol donar una interpretació psicològica, la recuperació popular de Chirac ve a ser com un retorn a la tranquil·litat del ventre de la mare. En canvi, si se la considera un fenomen social -com va ser el carlisme i són tots els fonamentalismes- és una fugida vers un passat que, malgrat ser un pas enrere, reconforta, sobretot davant les incerteses inherents a tot progrés. Es pot afegir que molts francesos enyoren Chirac com aquí altres varen enyorar Franco. Fins i tot passava entre antifranquistes. Ho acredita la frase del meu enyorat amic Manuel Vázquez Montalbán, "contra Franco vivíem millor".
Ara i aquí, el Zapaterismo, manifestació del pitjor socialisme acomplexat davant el leninisme (com el que encarna el sinistre Oskar Lafontaine a Alemanya) ha fallit i ho continuarà fent a marxes forçades. És un passat, encara que duri. També va fallir el pujolisme, altrament no s'entendria que estiguéssim tan avall com estem. Malgrat aquests dos fets, ningú està cercant un nou camí, i això que n'hi ha. Fins i tot es pot dir que tots els camins existents arreu del món són diferents dels dos esmentats, excepte el "chavisme", cosí germà foll del "Zapaterismo".
Aquí estem en una fase d'esgotament dels models ja usats, inclòs l' "aznarisme". Caldria, per tant, fer foc nou, com ho va voler fer Sarkozy. Ara bé, a partir del que succeeix a França, cal preguntar-nos si aquí, en cas que es donés una "ruptura tranquil·la", però profunda, com la volguda per Sarkozy, no hi hauria una reacció de fugida vers el passat, com es produeix a França. Una fugida que tampoc cal dramatitzar, perquè l'enquesta no implica -crec i espero- que si el superlladre Chirac es presentés guanyés una elecció. Però és una dada.
En la pràctica, podem imaginar el nostre futur en el marc de quatre grans alternatives, dues de negatives i dues de positives. Comencem per considerar les dues alternatives negatives. Una seria una continuació del Front Popular batejat Tripartit, on dos grups minoritaris i extremistes (Iniciativa i ERC) tenen un pes maligne. L'altra alternativa negativa seria que CiU guanyés les eleccions i governés amb ERC.
Pel que fa a les dues alternatives positives, una seria que Montilla trenqués amb Zapatero -cosa que ja ha gosat fer Patxi López, però en un altre sentit- i s'inclinés per una sociovergència. La segona opció positiva seria que Mas guanyés les eleccions catalanes, per formar un govern que no volgués recuperar el pujolisme, ni entendre's amb extremismes, és a dir res d'Iniciativa, ni ERC, ni PP.
Les dues alternatives que he qualificat de positives implicarien una sociovergència o bé una CiU majoritària, però no pujolista, ni fent cap pinça contra la socialdemocràcia. Representarien un autèntic canvi d'esquemes. Ara bé, si hi hagués una voluntat de canvi real i el coratge d'intentar dur-lo a terme -coses que avui no es veuen per enlloc- ningú no pot assegurar que, en conseqüència, no hi hagués un moviment d'opinió com el francès, de fugida vers el passat. Un passat i un present basats en models que cal superar, ajudats per les armes del pensament i de la cultura, que avui a Catalunya estan més destrossades que enlloc. Per descomptat, més destrossades que a França.